Ningú diu res

Compatriotes,

Avui és el segon escrit que faig al blog. Perdoneu-me però quan he llegit un dels diaris que acostumo a llegir gairebé cada dia, m'he topat amb aquesta notícia de la que us faig cinc cèntims i de la que acompanyo amb una imatge escanejada. 

La notícia és la que fa referència a les participacions preferents que gairebé totes les entitats bancàries o caixes d'estalvis van vendre o encolomar als clients que podien invertir-hi. 

Cal dir primer que era un producte financer del qual, poca gent, pel que sembla, en sabia les interioritats i els ets i els uts. Tan poca que, els que en sabien dèien que no quan els informaven. I llavors? Per què tanta gent va picar?

Potser per l'alta rendibilitat que oferien. Un 7% o més, quan un dipòsit només pagava,  a tot estirar, entre el 2% o l'1,5%. Potser fins i tot menys. Per que algunes entitats, a canvi dels teus diners fins i tot et regalaven un parell de peroles o un joc de paelles. Increïble! 

Recordo que a finals dels anys 80 i a començaments dels 90, les entitats et regalaven el que podríem considerar un prehistòric ordinador o bé et donaven un tipus del 8%, el 9% o el 10% d'interès, sino més. Però allò eren altres temps, amics. Temps amb tipus d'interès de dos dígits, 14-18% per un crèdit. El que fos. 

Pregunto, algun mitjà audiovisual o radiofònic a Catalunya ha parlat d'aquest escàndol? 

Un sol minut de televisió o ràdio? Als mitjans de la CCMA, a dia d'avui, que jo sàpiga, no.

I dels mitjans mariachis, ja no dic res...  Això sí, parlar de la segona entitat del rànking que veieu a la imatge hi han esmerçat minuts i minuts. Però, i de la primera? Ni un sol minut. 

I el que més greu em sap és que una entitat que abans havia estat catalana, ara es dedicarà a vendre la marca espanya pel món. 

Sí amics, com llegiu. Vendrà la marca espanya pel món!

I Catalunya? Ah! Deixem'ho córrer. 

Ningú diu res. Ningú diu res.

Malgrat ells, 

Guanyarem!

PScOE = R.I.P

Compatriotes, 

Els membres del que havíem anomenat "The Walking Dead Party" estan cavant la fossa per enterrar-s'hi. S'hi llençaran solets i quan estiguin a dins s'hi tiraran la terra fins a colgar-s'hi. Sabem que han encarregat la làpida i encara els falta el picapedrer que els piqui les típiques R.I.P.

I tot ve per les paraules de l'inefable Collboni, parella sentimental d'un dels millors programes culturals de la televisió del país veí on s'hi arreplega el més granat i les millors ments.  

Total, que els socialistes a Catalunya han demanat al M.H. President mas que deixa estar la consulta/referèndum i que se centri a abaixar-se els pantalons i pacti amb el govern del president del país veí.

Això ens fa entreveure i dir amb tota certesa que el suport del PScOE a Catalunya al dret a l'autodeterminació durant la passada campanya electoral era un bluf. Era pantomima. Una mentida. Un engany. El que volien, volen i voldran és la total submissió de Catalunya i els catalans al país veí. Ens volen subjugats. Calladets i a pagar. Amb unes engrunes més o un plat de llenties mig buit en tenen prou. Però és clar, són iguals que els de la gavina. Espanyols. Espanyols pels quatre costats. Perque els quatre catalanets que queden o quedaven estan foragitats o en procés de ser-ne.

L'objectiu era simplement i pura, una enganyifa per a que la caiguda en suport i vots no fos estrepitosa. Ja els peten les costures de la camisa, el vestit i fins i tot els calçotets. 

L'estratègia del carrer Nicaragua no la fan ells, no la fan allà. La fan al carrer Ferraz de la capital espanyola. I com que ja van votar a favor que el Govern de la Generalitat i el govern del país veí es possessin d'acord per pactar una consulta i va provocar un terrabastall en les files socialistes a 600 euros la peça, ja no deuen estar per orgues.

I ara que ja s'han suïcidat? Què més els queda? Enterrar-se. No es pot fer més. No donen per més.

Malgrat ells,

 

Guanyarem!

Corre la brama

Compatriotes,

Les últimes informacions sorgides a partir de l'entrevista discreta entre el M.H President Mas i el president del govern del país veí han començat, tal i com vam pronosticar, a tenir el seu efecte en els opinadors de can mariachi. 

Ho podeu comprobar per vosaltres mateixos: "Governar al llindar del col·lapse". 

 

El titular és un xic desesperat. I la informació que desgrana és  un pèl apocalíptica. Si no fos perquè estem a Dilluns de Pasqua pensaria que demà o demà passat s'acaba Catalunya i el Món al darrere.

 

Però una altra noticia m'ha alegrat, en certa manera, la nit. El nostre Conseller d'Economia afirma que res de negociar cap pacte fiscal. 

Suposo que després de llegir aquesta notícia, a algú li ha començat a bategar més fort el cor. I potser fins i tot ha aparegut algun que altre episodi de taquicàrdia. 

No n'hi ha per menys! Si ho tenien a tocar! Vèien que el pacte fiscal -i tornar dos enrere-podria ser una solució al problema catalán. I ho deixo escrit en espanyol perque a molts taquicàrdics és la llengua amb la qual estan més familiaritzats. És amb la que fan negoci.

I després, un altre titular ja m'ha posat en cert estat d'excitació, política, és clar. No sigueu malpensats. 

Aquest pot ser un cop informatiu molt positiu i els nervis tornaran a aflorar. Taquicàrdia aguda! Però calma... tampoc és per tirar coets. Cert. Però al ritme que ocórren els fets polítics, econòmics i socials en aquest petit però gran, gran trosset del Planeta Terra ja dónen una certa alegria. 

Tot són agendes, contactes i diplomàcia. I quan el nostre Conseller ha estat professor a Berkeley i Harvard deu ser un bon passaport i una font inesgotable de contactes d'alt nivell. 

Suposo que, a més, s'ha de sumar l'esforç que estan fent els col·lectius sobiranistes com el Wilson i l'Emma, entre d'altres. 

Però compte! La guerra de la independència no ha acabat, ni de bon tros. Cal, ja, a començar a posar fi a la quintacolumna. Posar en marxa algun operatiu que aplani una mica més el camí. Algun operatiu polític que acabi políticament i d'una vegada per totes amb el solista i cap dels mariachis. Cal que se'l faci dimitir. Cal que dimiteixi. O Catalunya o ell. I cal deixar a zero les subvencions als mariachis. A zero.

S'ha d'anar per feina. La gent d'aquesta mena és molt perillosa per al procés cap a la recuperació de la LLIBERTAT. Són subjectes que, com ja vam dir, es vendrien per un plat de llenties per tal de conservar passaport diplomàtic, privilegis, prebendes i fer negocis. 

 

 

Guanyarem!