El començament del final

Compatriotes,

Ahir a la tarda al Palau de Congressos del Fòrum, el molt Honorable President Mas va anunciar el full de ruta metodològic cap a la libertat de Catalunya. 

L'escenografia era ben simple i senzilla, predomini del color blau. 

El color blau què significa? CALMA, CONFIANÇA, SINCERITAT, ORDRE i ESPERANÇA.

I el President Mas va posar en solfa aquestes quatre característiques per definir el seu projecte polític que ens ha de menar cap a la tan desitjada independència. No a ser-ne, sinó a recuperar-la. 

Calma, discurs pausat, amb embranzida, amb èpica. Calia animar de la tropa que després del 9-N semblava que s'hagués apaivagat una mica. I aquest apaivagament l'han aprofitat uns i altres per a fer declaracions i moure's; i uns altres per a publicar enquestes d'intenció de vot amb els efectes post 9-N de fons.

Els socialistes, ràpidament a oferir-se per a aprovar uns pressupostos ofegats, intervinguts i fins a un punt antisocials. Uns pressupostos espanyols.

Els catalanistes del PSC van moure's veient que el Nou PSC s'enfonsa com el Titànic. Un partit que ja amb Pere Navarro mostrava preocupants símptomes d'espanyolització.

Iniciativa, veient que Podemos els adelanta per l'esquerra també s'ha mogut. Dues ànimes que veurem com aguantaran l'embat de l'etapa final del procés.

I finalment el deslleial mariatxi Duran no se n'estava dilluns al vespre a Can Cuní, tele amiga on sempre li tenen una cadira i un raconet on esplaiar-se per a llençar les seves andanades contra el propi president, el seu partit CDC -del que en parlarem després- i contra el soci de govern -ERC-.  Ara, veurem què fa el seu partit UDC. Duran, personatge acabat en la política catalana, dóna els últims cops de cua, com el peix fora de l'aigua que està respirant les últimes alenades d'aire abans del fet bioògic. Ho intentarà tot per endusr-se els més fidels. Però el gruix del partit, romandrà amb el President. Hi ha molt en joc. Massa.

Confiança, el President se l'ha guanyat. I només pel senzill fet que es opt resumir en un número i una lletra: 9-N. Quan tothom deia que no es faria, es fa. I la gent, la nostra gent ha respost amb contundència. Atenent a les dades que proporciona el Parlament de Catalunya, sobre les passades eleccions (imatge), podem adonar-nos-en que el cens últim estava xifrat en més de 5 milions de persones amb dret a vot.

Comptant que van assistir a votar 2,3 milions de persones, el resultat és que van anar a votar, bé a participar, el 43,75% de l'electorat. 

Som conscients que també van anar a votar menors d'edat i immigrants comunitaris o no que en un procés electoral no votarien. Bé, quants del total? Per tirar llarg, 200.000? això ens dóna 2,1 milions de vots de vots de majors d'edat. Dels quals 100 mil ho van fer pel No i 232 mil ho van fer per la resposta federal, el Sí-No.

Pregunta, aquests 100 mil del No, tots eren majors d'edat? I els 232 mil del Sí-No?

Només mirem els resultats dels menors i dels immigrants a descomptar del Sí-Sí? 

Respondre aquesta pregunta seria el quid de la qüestió. Però no ho sabem.

El que si sabem és que en un procés electoral normal, només voten els ciutadans amb dret de vot, aquells que ja tenen complerts els 18 anys i són ciutadans espanyols de ple dret. Allò tan cacarejat pels espanyolistes: ¿Qué pone en tu DNI?. 

Sinceritat, donem per deescomptat que l'art de la política consisteix a fer possible allò que la població vol. Per això es presenta un programa electoral -que poca gent es llegeix- i que per convincció, simpatia o altres raons, ho hi fa confiança. Fe. S'ho creu. Ho espera i ho desitja. En la concepció maquiavèlica de la política, hom faria servir els anhels dels ciutadans per a obtenir uns rèdits personals o fer el contrari del que s'ha proposat. La mala política. O l'antipolítica com se sent a dir a alguns opinadors.

Ordre, preguntem, algú pensa que el President de la Generalitat no és un home d'ordre? A aquestes alçades? El procés cap a la resuperació de la llibertat política s'ha portat des d'un estricte ordre. Seguit per ERC, que dins de tot, també és un partit d'ordre. Revolucionaris sí, però ordenats. La revolució que, en el cas català, no implica violència ni trencar una sola paperera. I així ho hem demostrat en les Diades 2012, 2013 i 2014. Tanta gent i ni un sol incident. Ordre.

Esperança, la qualitat final, esperança en què el món que s'albira és un Món millor. Un Món que construirem nosaltres, aplegant voluntats i diversitat. Construint, de debò, un país que ens mereixem. El país que ens mereixem. I la simple raó és perquè som catalans. SOM CATALANS. I això no és ni millorni pitjor que ser una altra cosa. Tenim una cosmovisió, una manera d'entendre la vida d'una determinada manera. I la posem a la pràctica. I ho volem seguir fent. Amb els nostres errors i els nostres encerts. Esperança que el futur és millor. Pels nostres fills i néts. 

Ens ho mereixemi ho desitgem. Ara només cal posar-ho en solfa en unes urnes. 

S'acosta el tram final del procés. S'acosta l'etapa definitiva. Allà on ens hi juguem el tot o res. I ho volem TOT i no renunciem a RES.

Per cert, Convergència ja va virar cap a un espai polític de centre-esquerra focalitzant el seu programa cap els aspectes més socials -aufemísticament en van dir eixamplar la base-. Bé. Ahir es va produir la refundació de CDC. Va passar, en 1 hora i 30 minuts, de l'autonomisme a l'independentisme. I va haver-n'hi prou amb un discurs del seu líder. 

Per tant, CALMA, CONFIANÇA, ORDRE i ESPERANÇA perquè el final s'acosta, el començament del final de la Catalunya autonòmica es va fixar metodològicament ahir. Només ens falta una cosa: la data. La data de caducitat de la Catalunya espanyola.

GUANYAREM

Honorem la memòria de l'estatut de 2006

Compatriotes,

Feia dies que no escrivíem una entrada al bloc. Els esdeveniments que estem vivint van a una velocitat de vertigen. 

Només hem de retenir per un instant la Diada de 2013, la cadena humana  que va recórrer el país de nord a sud, èxit esclatant i desboradment logístic i d'emocions, fins la V d'aquest any 2014 amb un èxit igual o més esclatant que la Diada del 2013. 

Com dèiem, els fets se succeeixen a una velocitat de vertigen. Recordeu l'cord entre cinc partits polítics ben diferents i diversos, CDC, UDC, ERC, ICV i les CUP per la pregunta del referèndum/ consulta per tal que els catalans decidim el 9 de novembre d'aquest any, el nostre destí i futur polític? Això va ser el 12 de desembre de l'any passat. Un acord dels anomenats històrics.

No perquè sí. Va ser històric perquè no es recorda un acord tan majoritari i transversal a Catalunya en el que portem de vida política des del final de la dictadura franquista. Només l'Assemblea de Catalunya va ser capaç d'aglutinar una força política i social similar.

Però allò eren altres temps. Temps de lluita antifranquista, temps en els quals, tot i les diferències ideològiques dels seus membres, prevalia la unitat d'acció i les reivindicacions: Llibertat, Aministia i Estatut d'Autonomia. Aquest era el lema. Tots hi estaven d'acord. I tots remaven en la mateixa direcció.

Doncs si fa no fa, salvant totes les distàncies possibles, hagudes i per haver ens trobem en un moment similar. 

Ara, el contrincant -si ens permeteu l'expressió- ja no és la dictadura salvatge del general Franco. 

Ara ho és l'estat resultant del pacte entre els que manaven llavors -alguns encara hi són- que primer van passar per la UCD de l'exfalangista Adolfo Suárez o l'AP de l'exministre franquista Manuel Fraga. 

Per a no repetir la Guerra -fet discutible- els successors i hereus del règim, van pactar amb l'esquerra -el psoe i el pce-. No hi havia altre remei. Van aprovar una Constitució i es van repartir les prebendes i els càrrecs de tot l'aparell institucional fins avui. Només dues zones de l'Estat van escapar al seu poder -en part-: Catalunya i el País Basc. 

Allà i aquí, el bacallà el tallaven els nacionalistes. A Euskadi des del mateix moment de guanyar les primeres eleccions autonòmiques amb un breu parèntesi dels malanomenats constitucionalistes -una anomalia històrica al cap i a la fí-. A Catalunya després que els socialsites es neguessin a entrar en un govern de coalició amb els nacionalistes de CiU -la federació que va estar al poder a Catalunya entre 1980 i 2003. Sempre de la mà del President Jordi Pujol. Si els socialistes opoguessin tornar enrera en el temps i sabent-ho... què farien ara?

A Catalunya, la memòria ens du a 1979, any de l'aprovació de l'estatut d'autonomia vigent fins 2006. Aquest és un any per la Història de Catalunya, creiem vital. Any que s'aprova en referèndum el nou text que serà recorregut pels postfranquistes reciclats a demòcrates de tota la vida i constitucionalistes abrandats. 

Ja sabem com va acabar l'estatut: escapçat, retallat, esquarterat, mort i enterrat després de quatre anys de calvari pels passadissos i despatxos del Tribunal Constitucional espanyol. Puros i toros a banda, ben mirat i amb la perspectiva que ens dóna el temps, potser la mort i enterrament de l'Estatut de 2006 va ser una benedicció. Sense aquell estatut ara no seríem on som. Potser aquell estatut va ser la víctima idònia. Pocs el volien i la seva mort ens i els va beneficiar.

Acabarem com hem començat, fent memòria: manifestació unitària el juliol del 2010, Diada de 2012, 13 i 14; eleccions anticipades el novembre de 2012 amb el punt principal de l'exercici del dret a decidir; redescoberta del Born i la celebració i commemoració del Tricentenari de la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i l'acord amb l'aprovació de la pregunta i la data per a la celebració del referèndum pel 9 de novembre.

I ahir tot just, el Gobierno del Reino de España porta la nova Llei de consultes populars no referendàries aprovada per 106 vots a favor de 135 vots possibles al Parlament de Catalunya i el decret de convocatòria posterior al Tribunal de la Inquisició, perdó, Constitucional.  

Honorem aquell estatut del 2006. Honorem-ne la memòria. Honorem-lo com es mereix, perquè sense ell, no seríem on som. Aquell estatut mort i enterrat va obrir la consciència de molts, va despertar els anhels de llibertat i les ganes -d'alguns més i d'alguns altres més encara- d'alliberar-se del jou que sempre ha estat el Regne d'Espanya. Un jou que el 2010 molts van adonar-se que pesava massa i que -com cantava en Llach, ens podrem d'alliberar-.

Ara, ni un pas enrera. Fins al final sense defallir uns instant. Perquè al final, guanyarem!

DONEC PERFICIAM

Jofre Llombart a la Casa Orlandai

Compatriotes,

Aquest vespre hem assistit a la presentació del llibre del periodista Jofre Llombart  "Doncs, Jo, ara, votaré sí" d'Angle Editorial a la Casa Orlandai de Sarrià amb motiu de la presentació de la secció territorial del barri d'Òmnium Cultural.

De fet, la presentació no ha estat la típica presentació d'un llibre. No. I ens referim al format de la presentació, senzill, auster, català. 

La sala no podia ser més idònia: J. V. Foix. L'autor més nostrat del barri juntament amb na Carme Karr, a la que pocs coneixen i de la que pocs n'han parlat. 

La sala, sòbria només té un petit entarimat, unes vidrieres on entra la llum de l'astre tot ponent-se i unes cadires taronges. Els tres intervinents seient a contrallum en tres cadires, amb una tauleta davant. No hi cabia ningú més. Ple. 50-60 persones. Potser alguna més.

L'acte ha estat introduït per na Glòria Freixa, membre d'Òmnium al barri. Ha presentat la creació de la secció territorial al barri i tot seguit ha donat la paraula al mestre Francesc Canosa que ha presentat el llibre tot glosant les lindeses i moixingangues que ens han dedicat als catalans des de fa un temps d'ençà que ha començat l'anomenat Procés.

Després s'ha passat al llibre en sí, un recull de nou entrevistes a diversos personatges que, en paraules del seu autor, l'han fet obrir els ulls i adonar-se que hi ha una realitat que ha canviat: uns han fet un click, els altres s'han cansat de disculpar-se, altres han descobert que tenien dignitat. 

Tots els testimonis, ha dit l'autor, tenen en comú que volen votar en referènfum, el futur polític de la terra on viuen, el nostre petit, dissortat i gran país, Catalunya. La terra on viuen els fills i néts de tants i tants catalans d'orígen divers i plural. Això és el que fa que Catalunya sigui, i és, a dia d'avui una terra on s'acull i s'integra. On es convida a ser. Ser. Érem catalans. Som catalans. Serem catalans.

No ens extrendrem més. Igual que l'acte al que hem assistit, en 1 hora, més o menys, s'ha presentat un llibre, s'ha desgranat la realitat del nostre país i hem vist que el futur que tenim per endavant és a les nostres mans. Ni més ni menys, a les nostres mans.

Us recomanem que compreu el llibre i assistiu a la presentació.

Guanyarem!