Llengua esmolada i injustícia

Compatriotes,

Aquest vespre a can Cuní s'ha fet palesa per enèssima vegada l'actitud de l'stablishment vers el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i del Govern de la Nació catalana amb les paraules que ha pronunciat el presentador Josep Cuní a la cadena de televisió del Conde de Godó [1].

La llengua del presentador ha estat esmolada com un bisturí i cada paraula que pronunciava era un tall en la pell del projecte de recuperació de la sobirania que ha impulsat el Parlament de la Nació catalana amb el pacte de legislatura entre els dos grups  polítics majoritaris a la Cambra, el de Convergència i Unió i el d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El presentador s'ha lamentat, amb un to amarg, molt, que el President no estigués present en la inauguració del Congrés Mundial de Telefonia, el Mobile World Congress que es farà aquesta setmana al Parc firal de l'Hospitalet de Llobregat. Cada paraula ha esta un tall anava a buscar la vena. Tot plegat, injust. Molt injust. Una operació d'injustícia.  

I perquè? Doncs prquè el President, ha dit, ha preferit anar a Amsterdam a reunir-se amb els capitosos europeus de la internacional liberal-demòcrata a explicar el procés de recuperació de la sobirania de Catalunya. 

I potser us preguntareu perquè és més important que el President de la Nació hagi anat a Amsterdam enlloc de fer-se la foto al costat de l'hereu del xiringuito espanyol. Qui ha assistit a aquest fòrum a Amsterdam? Doncs ni més ni menys que el primer ministre holandès, Mark Rutte; el viceprimer ministre del Regne Unit, Nick Clegg; el viceministre d’Economia d’Alemanya, Philipp Rösler; els vicepresident de la Comissió Europea Olli Rehn i el secretari general de la OTAN, Anders Fogh Rasmussen. 

Ah! Sembla que aquests líders europeus tallen el bacallà i sembla ser que el nostre President no ha d'anar amb estadistes tan importants. Deu ser més important, per als súbdits del comte, una foto amb el cap del negociat monàrquic, el ministre doble de l'Aznar, tot i que sense bigoti, el Sr. Soria, l'ambaixadora espanyola Llanos de Luna i els quatre encorbatats que apareixen pels flancs de la foto. Caram!

Aquests portaveus de l'stablishment no poden suportar-ho? Fa tot l'efecte que no han paït els resultats de les eleccions del 25 de novembre passat, avui fa exactament 3 mesos, i que encara menys han pogut empassar el tall de procés de recuperació de sobirania... 

Una foto amb el successor al tron espanyol? 

O una foto amb els líders europeus que decideixen de veritat?

Què triaríeu vosaltres? Jo, si em permeteu, la segona. De totes, totes. Somrieu mentre dieu cheeseeeeeeeeeee...

Guanyarem!

P.S: no poso l'enllaç com a peu de pàgina com acostumo a fer. No he pogut.

Vergonya o la falta de valors

Compatriotes,

Aquests dies, com sabeu, ha saltat a la primera pàgina dels mitjans de comunicació, informació diversa sobre diversos escàndols de corrupteles i afers tèrbols relacionats amb alguns membres de la casta dominant tant política i econòmica com social. 

D'entre moltes qüestions que em plantejo, una de recurrent que per un servidor té vital importància és la manca absoluta de vergonya i de valors humans i morals. Sabem que de literatura sobre el tema de l'ètica i la moral n'hi ha a patades. Però, literatura al marge, on són aquests valors? Qui els posa en pràctica? Qui en fa proselitisme?

Les castes? Els pretesos dirigents? La població?

Bé. Si exigim que els dirigents tinguin valors, tal vegada comencem a donar exemple. Oi? Penso en veu alta i em demano què fem nosaltres per a que això canviï. Ens cal exigència i exemple. Exigir i donar exemple. Començant per l'esfera més íntima i expandir-la.

Quid pro quo que deien els clàssics. Tu per mi, jo per tu. Aquest, entre molts d'altres, hauria de ser un dels valors comuns dels dirigents i la població, els votants. 

Tu m'ajudes. Jo t'ajudo. 

Tu busques i fas el bé comú, la res publica. I jo t'ajudaré a seguir liderant el país amb el meu vot. 

Et seguiré fent confiança. Ens hauríem de basar en la confiança.

Però alguna baula de la cadena s'ha trencat. La desconfiança ha fet forat en la població. Ho podem veure cada dia. Expressions del tipus "tots són iguals", "aquell està tacat", "alguna fa olor de podrit", "què podem fer?", us deuen sonar. És la normalitat que es pot copsar en una conversa al bar, amb els companys de feina, amb la família... 

Si hem arribat a aquest punt de desconfiança, malament. Alguna cosa no rutlla.

I cal dir que a la manca de valors o l'evidència explícita dels no valors, em porten a pensar que la vergonya s'ha fet fonedissa. Ara llu la poca-vergonya o, directament, la manca d'aquesta. 

I associada a ella, la incoherència. 

Com pot ser que la manca de coherència en l'aplicació dels valors no sigui castigada?

Quina societat és aquesta que premia la manca de valors i la incoherència en l'aplicació dels mateixos?

Vivim en una societat malalta? 

Hem creat un monstre? 

Immoral i incoherent?

Menys valorina, menys discursos de pa sucat amb oli amb valorina barata que ni el mateix que la predica se la creu ni practica.

 

Amb valors i coherència, no passaríem tanta vergonya.

Guanyarem!

La transició i els herois

Compatriotes,

Com sabeu, els que llegiu aquests escrits, sabeu que tractem dels temes de Catalunya o del que l'afecta. Bé, aquest escrit versarà sobre la mal anomenada transició a la democràcia. 

Primer, què va ser la transició? De definicions no en falten ja que cada historiador, sociòleg, opinador, interpretador o parapsicòleg té la seva. 

Una de les que més m'agrada és la que diu: transició és passar d'un règim polític a un altre.

Fins aquí d'acord. 

Es va passar d'un règim dictatorial i autoritari a un altre dit 'democràtic'. Democràtic? Segur? Bé. Formalment sí. En el fons, no sabria què dir. M'inclinaria pel no. 

I doncs, què va ser la transició? La més gran baixada de pantalons de la Història de la política. Només a espanya? No. També a Catalunya. 

Suposo que no devia ser fàcil intentar portar a terme un canvi d'estructures que havien fet de les seves durant més de tres dècades, però alguns, els més avispats van veure'n la necessitat. 

Quins van ser aquests? Molts. Alguns. Pocs. 

A canvi de? A canvi de seguir igual. El gatopardo. Canviar-ho tot, en aparença, per a que tot seguís igual.

Perquè les elits no van ser canviades ni renovades. La transició no va arribar a tots els racons. I ni molt menys a sectors estratègics. 

Un rentat de cara i un bany de lleixiu o salfumant als currículums dels que  van estar implicats fins les celles en el règim autoritari franquista va servir per a que aquests, seguissin en el seu lloc. Amb més o menys fortuna. Però no crec pas que es queixessin. 

Ara, alguns escriuen que estem en un final d'etapa, diuen que estem tancant la primera transició i de cap cap a una segona transició. Per a un canvi de què? De règim? 

Deixeu-m'ho dubtar. Si la primera transició no està, ni de bon tros acabada, faran la segona? Qui la farà? Els mateixos actors? Com? Des de les mateixes estructures que no han acabat la primera?

A Catalunya, la transició que ens cal és la que ens porti a recuperar la llibertat que vam perdre per la força de les armes franco-castellanes el 1714. 

Sí senyors, a recuperar la llibertat. No a instaurar-la ni a assolir-la. A recuperar-la. 

Ens és necessària. Vital. 

La transició per als catalans va començar el dia després de la derrota militar i portem gairebé 300 anys transitius. Amb més o menys encerts. Amb més o menys fortalesa. Amb més o menys entrebancs. Amb més o menys gràcia. Amb més o menys sort. 

Ara és el moment de fer el que no hem fet. D'honorar els nostres morts. De passar de messells a líders. De passar de derrotats a herois. Ens calen herois. És temps d'herois. 

Guanyarem!