Honorem la memòria de l'estatut de 2006

Compatriotes,

Feia dies que no escrivíem una entrada al bloc. Els esdeveniments que estem vivint van a una velocitat de vertigen. 

Només hem de retenir per un instant la Diada de 2013, la cadena humana  que va recórrer el país de nord a sud, èxit esclatant i desboradment logístic i d'emocions, fins la V d'aquest any 2014 amb un èxit igual o més esclatant que la Diada del 2013. 

Com dèiem, els fets se succeeixen a una velocitat de vertigen. Recordeu l'cord entre cinc partits polítics ben diferents i diversos, CDC, UDC, ERC, ICV i les CUP per la pregunta del referèndum/ consulta per tal que els catalans decidim el 9 de novembre d'aquest any, el nostre destí i futur polític? Això va ser el 12 de desembre de l'any passat. Un acord dels anomenats històrics.

No perquè sí. Va ser històric perquè no es recorda un acord tan majoritari i transversal a Catalunya en el que portem de vida política des del final de la dictadura franquista. Només l'Assemblea de Catalunya va ser capaç d'aglutinar una força política i social similar.

Però allò eren altres temps. Temps de lluita antifranquista, temps en els quals, tot i les diferències ideològiques dels seus membres, prevalia la unitat d'acció i les reivindicacions: Llibertat, Aministia i Estatut d'Autonomia. Aquest era el lema. Tots hi estaven d'acord. I tots remaven en la mateixa direcció.

Doncs si fa no fa, salvant totes les distàncies possibles, hagudes i per haver ens trobem en un moment similar. 

Ara, el contrincant -si ens permeteu l'expressió- ja no és la dictadura salvatge del general Franco. 

Ara ho és l'estat resultant del pacte entre els que manaven llavors -alguns encara hi són- que primer van passar per la UCD de l'exfalangista Adolfo Suárez o l'AP de l'exministre franquista Manuel Fraga. 

Per a no repetir la Guerra -fet discutible- els successors i hereus del règim, van pactar amb l'esquerra -el psoe i el pce-. No hi havia altre remei. Van aprovar una Constitució i es van repartir les prebendes i els càrrecs de tot l'aparell institucional fins avui. Només dues zones de l'Estat van escapar al seu poder -en part-: Catalunya i el País Basc. 

Allà i aquí, el bacallà el tallaven els nacionalistes. A Euskadi des del mateix moment de guanyar les primeres eleccions autonòmiques amb un breu parèntesi dels malanomenats constitucionalistes -una anomalia històrica al cap i a la fí-. A Catalunya després que els socialsites es neguessin a entrar en un govern de coalició amb els nacionalistes de CiU -la federació que va estar al poder a Catalunya entre 1980 i 2003. Sempre de la mà del President Jordi Pujol. Si els socialistes opoguessin tornar enrera en el temps i sabent-ho... què farien ara?

A Catalunya, la memòria ens du a 1979, any de l'aprovació de l'estatut d'autonomia vigent fins 2006. Aquest és un any per la Història de Catalunya, creiem vital. Any que s'aprova en referèndum el nou text que serà recorregut pels postfranquistes reciclats a demòcrates de tota la vida i constitucionalistes abrandats. 

Ja sabem com va acabar l'estatut: escapçat, retallat, esquarterat, mort i enterrat després de quatre anys de calvari pels passadissos i despatxos del Tribunal Constitucional espanyol. Puros i toros a banda, ben mirat i amb la perspectiva que ens dóna el temps, potser la mort i enterrament de l'Estatut de 2006 va ser una benedicció. Sense aquell estatut ara no seríem on som. Potser aquell estatut va ser la víctima idònia. Pocs el volien i la seva mort ens i els va beneficiar.

Acabarem com hem començat, fent memòria: manifestació unitària el juliol del 2010, Diada de 2012, 13 i 14; eleccions anticipades el novembre de 2012 amb el punt principal de l'exercici del dret a decidir; redescoberta del Born i la celebració i commemoració del Tricentenari de la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i l'acord amb l'aprovació de la pregunta i la data per a la celebració del referèndum pel 9 de novembre.

I ahir tot just, el Gobierno del Reino de España porta la nova Llei de consultes populars no referendàries aprovada per 106 vots a favor de 135 vots possibles al Parlament de Catalunya i el decret de convocatòria posterior al Tribunal de la Inquisició, perdó, Constitucional.  

Honorem aquell estatut del 2006. Honorem-ne la memòria. Honorem-lo com es mereix, perquè sense ell, no seríem on som. Aquell estatut mort i enterrat va obrir la consciència de molts, va despertar els anhels de llibertat i les ganes -d'alguns més i d'alguns altres més encara- d'alliberar-se del jou que sempre ha estat el Regne d'Espanya. Un jou que el 2010 molts van adonar-se que pesava massa i que -com cantava en Llach, ens podrem d'alliberar-.

Ara, ni un pas enrera. Fins al final sense defallir uns instant. Perquè al final, guanyarem!

DONEC PERFICIAM

Jofre Llombart a la Casa Orlandai

Compatriotes,

Aquest vespre hem assistit a la presentació del llibre del periodista Jofre Llombart  "Doncs, Jo, ara, votaré sí" d'Angle Editorial a la Casa Orlandai de Sarrià amb motiu de la presentació de la secció territorial del barri d'Òmnium Cultural.

De fet, la presentació no ha estat la típica presentació d'un llibre. No. I ens referim al format de la presentació, senzill, auster, català. 

La sala no podia ser més idònia: J. V. Foix. L'autor més nostrat del barri juntament amb na Carme Karr, a la que pocs coneixen i de la que pocs n'han parlat. 

La sala, sòbria només té un petit entarimat, unes vidrieres on entra la llum de l'astre tot ponent-se i unes cadires taronges. Els tres intervinents seient a contrallum en tres cadires, amb una tauleta davant. No hi cabia ningú més. Ple. 50-60 persones. Potser alguna més.

L'acte ha estat introduït per na Glòria Freixa, membre d'Òmnium al barri. Ha presentat la creació de la secció territorial al barri i tot seguit ha donat la paraula al mestre Francesc Canosa que ha presentat el llibre tot glosant les lindeses i moixingangues que ens han dedicat als catalans des de fa un temps d'ençà que ha començat l'anomenat Procés.

Després s'ha passat al llibre en sí, un recull de nou entrevistes a diversos personatges que, en paraules del seu autor, l'han fet obrir els ulls i adonar-se que hi ha una realitat que ha canviat: uns han fet un click, els altres s'han cansat de disculpar-se, altres han descobert que tenien dignitat. 

Tots els testimonis, ha dit l'autor, tenen en comú que volen votar en referènfum, el futur polític de la terra on viuen, el nostre petit, dissortat i gran país, Catalunya. La terra on viuen els fills i néts de tants i tants catalans d'orígen divers i plural. Això és el que fa que Catalunya sigui, i és, a dia d'avui una terra on s'acull i s'integra. On es convida a ser. Ser. Érem catalans. Som catalans. Serem catalans.

No ens extrendrem més. Igual que l'acte al que hem assistit, en 1 hora, més o menys, s'ha presentat un llibre, s'ha desgranat la realitat del nostre país i hem vist que el futur que tenim per endavant és a les nostres mans. Ni més ni menys, a les nostres mans.

Us recomanem que compreu el llibre i assistiu a la presentació.

Guanyarem!

Què esmorzen?

Compatriotes, 

Feia temps que no escrivíem al bloc. Aquest matí en un esmorzar, el ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo ha dit als catalans i catalanes que si ens independitzem del Regne d'Espanya "vagarem per l'espai exclosos de la UE pels segles dels segles". 

La frase per ella mateixa reflecteix una barreja de sentiments que només qui els sent pot explicar-los. Ara, una cosa és certa: Espanya està en contra dels catalans i farà tot el possible per fer-nos la vida impossible. 

Ara bé, se'ns acuden algunes preguntes: 

1. De qui depèn que els catalans i les catalanes passem la resta de la nostra existència vagarejant per l'espai? 

2. Serem pàries intergalàctics per sempre més?

3. Podrem trobar alguna galàxia on establir-nos? 

4.  Anirem sense rumb d'un sistema planetari a un altre buscant-ne algun on poder aterrar i establir-nos?

5. Allà també serem espanyols? Per gònades? O ja serem jurídicament i única catalans i catalanes?

6. Trobarem pel camí alguna espècie alienígena i demostrarem per primera vegada en la Història de la Humanitat que hi ha vida (intel·ligent) fora del Planeta Terra?

7. Seurem al Senat Intergalàctic?

8. Al costat dels senadors del planeta de l'E.T?

9. Patirem les malifetes del Senador Palpatine?

10. Tindrem la Reina Amidala com a sobirana?

I parlant dels "segles pels segles", aquesta veritat revelada, qui li ha revelat al ministre? Déu? On? En alguna sala del Palacio de la Moncloa? En quina? A què l'han convidat? A un cafè i unes pastes?

Trobem enormement inquietant que el ministre d'exteriors espanyol vegi/experimenti/pateixi/tingui revelacions. Amb tot, les revelacions no són són cap novetat per als membres d'aquest govern espanyol, que, pel que sembla van tenir lloc a Las Vegas, Nevada. Doncs Viva Las Vegas!

Deixem que El Rei se'ns reveli des del més enllà i posi les notes i la lletra.

Compatriotes, a afirmacions del tan apocalíptic gruix o bé són una conya, només podem dir Amén i riure, pels segles dels segles. Riem, perquè ens en farem un tip fins el dia que votem.

En fí, que un ministre d'un govern parli en aquests termes, ens fa pensar que o s'han tornat bojos (del tot) o bé, com dèiem abans, és una conya. 

Margalló

Per cert, el cognom Margallo es veu que "Si vuole che sia originaria della Catalogna dove si dice fosse già decorata del titolo di marchese, venuta in Sicilia".

I si prové de Catalunya, pot haver estat possible que algun escrivent es deixés l'accent i en realitat fos margalló? i com que uns imatge val més que mil paraules, diu la dita, us en deixem un exemple.

Acabem, cada dia se superen a ells mateixos -què esmorzen?-. Sembla que hi hagi una competició per veure quin dels membres del govern espanyol, la vessa més grossa o qui té l'animus iocandi més desbocat. Desconeixem si hi ha premi. Perquè si n'hi ha, la competició estarà molt renyida... 

Amics i amigues, no defallim i anem fent camí, perquè,

Guanyarem!