dimarts, 14 de juliol del 2015

Un paper sobre CDC

Compatriotes, 

L'altre dia manteníem una conversa amb un amic tot fent una cervesa i tot xerrant xerrant de la situació política que vivim aquests dies, diexant de banda la confecció de LA LLISTA, la llista electoral de totes les llistes vam analitzar els papers de cada un dels actors polítics. 

El resultat és un document que ens va fer arribar del qual no s'ha tocat ni una sola coma del text original sobre Convergència Democràtica de Catalunya

Tot vostre.
 



CLAUS PER AL RELLANÇAMENT IDEOLÒGIC DE CDC

1.- Què està passant?
· Factors demogràfics. La tendència demogràfica generalitzada en el món occidental i desenvolupat indica que les societats s’envelliran cada vegada més, i la població se situarà per sobre dels 30-40 anys d’edat de mitjana. A aquesta dinàmica se suma el fet, estadísticament comprovable, que una persona evoluciona ideològicament al llarg de la seva vida, introduint-hi elements de conservadorisme en la seva manera de pensar (per experiència; per estabilitat familiar –cònjuge, fills,...-; per progrés professional personal...).
És ben cert que ideològicament ens trobem en un moment en què la crisi ha alimentat els extrems polítics i aquests se n’aprofiten, molt sovint abusant de la demagògia i el populisme gruixut: això explica l’auge de les extremes dretes a Europa o l’explosió de moviments alternatius situats a l’altra banda de l’espectre ideològic (CUP, Podemos,...). Tanmateix, això ja ha passat en d’altres moments de la història i s’ha demostrat que són dinàmiques acotades en el temps: aquests moviments influeixen però acaben no perdurant, pel motiu que sigui (dissolució –Maig del 68- o col·lapse –Partit Nazi-). A tot això, cal precisar que la CUP podria ser una excepció digna d’estudi.     
· Factors polítics. L’evolució política del país, tant demoscòpica com de resultats electorals, indica que els ciutadans han canviat el seu comportament en els processos de votació. Aquest canvi ve caracteritzat sobretot per una preponderància abassegadora de l’eix nacional per sobre de l’eix ideològic (esquerra-dreta) però també, si parlem dels partits clàssics, per una infidelitat creixent que deriva en una tendència al canvi ràpid i radical d’opció política (sense impàs “intereleccions” - vot blanc/nul o abstenció-, i sovint amb oscil·lacions dràstiques en l’eix esquerra-dreta tradicional).
A Catalunya, com a conseqüència, estem en una nova fase política, en certa mesura inexplorada, en què la possibilitat de construir un nou estat independent ho condiciona tot. De fet aquesta qüestió portaria, si la realitat avança tal i com està previst, al dibuix d’un nou sistema polític amb uns actors nous, uns altres de “renascuts” o redefinits i uns altres que desapareixerien (i per tant que deixaran orfe o “pendent de destí” les capes de la societat que hores d’ara representen).    
· Factors ideològics. La història del segle XX, el segle de les ideologies, ha significat una sacsejada d’aquestes, a mesura que anaven deixant la seva empremta en les societats europees (ja sigui des d’un punt de vista revolucionari com pel que fa l’ordenament de la societat a través de l’exercici del govern). Agafant com a referència un esquema clàssic derivat de la Revolució Francesa, amb eix esquerrà i eix dretà, l’exercici pràctic d’aquestes ideologies ha derivat en un marc mental en què, malgrat que totes les maneres de pensar tenen llums i ombres, hi ha un excés de maniqueisme: algunes opcions sempre tenen més llums i d’altres sempre tenen més ombres.
A Espanya, quaranta anys de dictadura i una democràcia encara molt jove deriven en una manera de veure les ideologies profundament rància i antiquada: més, fins i tot, que en el cas d’altres països. Una realitat en què, a Catalunya, les esquerres clàssiques han sabut vendre les seves virtuts, completant un procés de patrimonialització audaç de conceptes que són universals però a casa nostra semblen exclusius d’aquestes forces polítiques: progressisme, protecció social o ecologisme en són exemples ben representatius. Aquesta manipulació semàntica ha anat en paral·lel a la injecció indiscriminada de negativitat en d’altres idees vinculades a les formacions restants (que anomenarem “no-d’esquerres”, perquè la pròpia acció d’etiquetar els partits també està pervertida): liberalisme, desregulació o seguretat en són mostres, en aquest cas.
En aquest context cal dir que, de la mateixa manera que segurament tindrem en els propers anys un nou mapa de partits, el procés iniciat a Catalunya també ens podria oferir un nou marc de joc ideològic-mental que deixarà enrere molts tòpics o estereotips; així, les formacions polítiques podrien vincular el seu renaixement (una refundació necessària per a tothom sense excepció, en tant que es crearà un nou país) a aquells conceptes que més els interessi, però amb aquest nou marc mental més modern com a terreny de joc: sense els límits de la visió superideològica pròpia del segle XX.   

2.- Què es pot fer?
Partint de la premissa que l’estancament electoral de CDC fa imprescindible el seu rellançament, i tenint en compte els factors descrits en el punt anterior, cal:
·  Fixar el target objectiu present i futur. En base a l’evolució demogràfica prevista de la població catalana, CDC ha de tenir clar que es dirigeix a un públic cada vegada més envellit i que tendeix al conservadorisme però com a sinònim d’estabilitat, no com a antònim de progressisme (veure punt sobre reposicionament ideològic). Això vol dir que els catalans són de dretes, parlant en la lògica –antiga i rància- de com s’han entès fins ara les ideologies? No diria tant. Però sí que vol dir, segurament i parlant encara en aquests termes, que els catalans són sentimentalment d’esquerres però a la pràctica són de centre-moderat.
·  Trencar la federació de CiU. Ja hem dit que el procés català condueix al dibuix d’un nou mapa de partits. Això implica, necessàriament, trencar la federació amb UDC i absorbir tots aquells efectius d’aquest partit que així ho vulguin. I aquesta mesura no només s’explica per l’efecte distorsió de Duran i Lleida en el dia a dia polític tant del país i de la federació -que també-. L’explicació més important té a veure amb el propi disseny d’aquest nou mapa de partits, en què el conservadorisme d’inspiració catòlica (UDC) pot tenir un espai propi suficientment gran, en tant que el PP segurament deixaria de tenir sentit en una Catalunya independent.
·  Reposicionar-se ideològicament. Això no significa moure’s, sinó reivindicar els punts forts de la política de CDC, potser no suficientment posats en valor o visualitzats a nivell de societat (per la coalició amb UDC, per la visió ideològica antiga i la subseqüent perversió del llenguatge,...). Quins han estat els models de CDC en els anys de construcció del país? Les democràcies escandinaves. I què fan allà? Socialdemocràcia liberal, per dir-ho en els termes polítics que acostumem a utilitzar. Pot ocupar CDC aquest espai en el futur i després d’una eventual independència del país? Rotundament sí.
Seguint amb l’anàlisi del ciutadà del futur que conformarà la centralitat -“més envellit i menys arrauxat”-, es tracta d’aquella persona que vol protecció social però sense pervertir la llibertat individual; que vol respecte multicultural però sense renunciar a la pròpia cultura; que vol inversió pública però sense deixar de quadrar els números. Això, a Europa i el món, és el liberalisme social. Un liberalisme social que a Catalunya, encara que sense anomenar-lo així, ha practicat CDC però també el propi PSC. Tocaria reivindicar això, que en circumstàncies normals atreia electoralment al gruix de la població.
Les esquerres tradicionals europees acostumen a dir que el Partit Demòcrata dels EUA seria considerat de dretes en les nostres societats. Això és opinable, però més aviat el problema no és el liberalisme del Partit Demòcrata sinó la manera d’entendre les ideologies a casa nostra i aquesta perversió del llenguatge que comentàvem abans. Liberalisme, desregulació, seguretat, ordre... no són termes negatius. I progrés, ecologisme, justícia social,... no són conceptes patrimoni de ningú. Cal dominar la semàntica, adoptar el llenguatge que agrada a la societat i incorporar-lo al corpus ideològic sense apriorismes basats en esquemes ideològics antics. Cal, en definitiva, ser valent i reivindicar-se tal com s’és, no com els demés et veuen i t’han etiquetat. I segurament ets quelcom que encara no s’ha definit a casa nostra.
Si intentem vendre “beguda edulcorada gasificada amb extractes”, o definim el nostre producte així cara a la societat, no en vendrem ni una. Si venem “Coca-Cola” i diem que és una beguda que refresca i dóna energia, potser en vendrem més. El branding és el nom de la cosa i com definim la cosa, i en política, sobretot en el moment que ens ha tocat viure, segurament tenim una oportunitat única per redefinir-nos, reposicionar-nos i enfortir-nos recordant exactament què som i com ho som. Per això, per últim, caldria també valorar si el reposicionament ideològic que definim podria reforçar-se amb un canvi de nom i sigles.