La Batalla de Barcelona

Compatriotes,

Diumenge vam anar a les urnes a veure qui seguia com a alcalde i qui entrava de nou. Vistos els resultats, per una part, bé, vot sobiranista augmenta, ERC i CUP fan forat en llocs on el sobiranisme CDC és pràcticament impossible que entri per "x" qüestions i la pèrdua de Barcelona per al cacarejat PROCÉS™. 

Sí, ERC i CUP entren per l'esquerra amb l'independentisme en els barris obrers i amb forta component immigratòria o de fills d'aquelles onades migratòries que va tenir Catalunya els anys 60 fins al 1975. Indiscutible i inqüestionable paper cabdal que fan aquests dos partits per a la causa de l'alliberament nacional o a la recuperació de la mateixa.

Ara, si mirem el cas de Barcelona amb deteniment, un munt de preguntes ens vénen al cap. 

Primer fem un cop d'ull als resultats: 

I aquí l'evolució del vot des de les eleccions del 2007, 2011 i 2015. 

Veureu que els barris que abans eren vermells àlies PSC han passat a ser morats Podemos + ICV + Colau. 

Hi ha barris que pivoten a l'eix i varien. Hi ha barris de majories sòlides com Gràcia, Eixample, Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts per una banda i on la participació depassa el 60%  i barris on la majoria també és sòlida com Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí, Nou Barris, Barceloneta i Sants-Montjuïc i on la participació no depassa el 60% excepte a Sant Martí -per molt poc- i Sant Andreu -amb un punt més-.

Ara, la conclusió és que Barcelona, capital de Catalunya, de moment, no és a l'òrbita sobiranista. Hi ha representació però no hi mana. I en democràcia, els vots, els regidors i el que faci falta està molt bé. Però si no manes... no tens capacitat de decisió sobre les polítiques que s'apliquen a no ser que l'equip de govern no compti amb els suports necessaris per a imposar les seves decisions. Política!

Els analistes afirmen, juren i rejuren que seran necessaris pactes per a tirar endavant polítiques d'esquerres 

Iniciativa no hi té res a veure en el model de ciutat que s'ha impulsat des de 1979. Res! Passaven per allà com es pot veure en la següent imatge:

Es veu que no hi eren tenint en compte l'històric de regidors indicat més amunt.

Bé, arribats a aquest punt i veient que qui ha tingut la responsabilitat del govern municipal i amb quins socis polítics ha comptat, ara, el tema és fer pactes entre la nova-vellíssima política del triumvirat Colau-Iniciativa-Podemos, amb la novíssima política que representa el PSC -en caiguda lliure!- i del que ja en vam fer cinc cèntims fa un temps en aquest mateix blog.

Per tant, només ens falta un dels actors per tornar al tripartit, ERC. Serà que hi tornaran amb la famosa frase de Josep Lluís Carod Rovira sobre la pluja fina que volien aplicar al PSC de Montilla?

L'experiència ens diu que la pluja fina va ser tan fina que ni es va notar i si es va notar va tenir els resultats més adversos possibles: un PSC escorat -ara ja ancorat- en l'espanyolisme sota el subterfugi del federalisme. Un federalisme que hauria de venir per un pacte entre la Catalunya política i l'Espanya política. Un federalisme que va posar l'Estatut del 2006 a la taula de disseccions del Tribunal Constitucional per a que, una vegada entrat moribund, en sortís amb l'Acta de defunció i l'esperit constitucional espanyol perseguint qualsevol iniciativa política que s'impulsés des del Parlament de Catalunya amb el més cacarejat dels monosíl·labs populars: NO!

Aquí cal que fem esment al periodista Enric Vila que ha tuitat el següent: 

Premonitori o no, podríem fer una relació amb la la notícia apareguda al diari digital El Singular on la portaveu de Podemos a Catalunya afirma: "Ubasart ha carregat contra el full de ruta que han signat CiU, ERC i les entitats sobiranistes, i ha descartat que Podemos s'hi afegeixi: "És un full de ruta dissenyat per Mas i per als interessos de Mas. Amb CiU i Mas no anirem enlloc". 

Bé, potser CDC no tenia un candidat amb prou garanties per repetir alcaldia a Barcelona. 

Bé, i ERC i la CUP, els tenien? Tant una formació com l'altra tenien un candidat capaç de retenir Barcelona en mans sobiranistes/independentistes? 

Amb els resultats a la mà, la resposta és fàcil: no. 

Perquè el tema no està en si CiU ha perdut l'alcaldia de Barcelona, que pot ser greu per al partit, el tema principal, amb un calat polític importantíssim i que de moment, excepte la candidata dels Cuidadanos, ningú n'ha dit res!, és que Barcelona ha passat a mans no independentistes.

Podem buscar tantes excuses o raons però ras i curt és així i és això.

Potser sobiranistes, bé. Però cal recordar que Barcelona en Comú no és un partit ell sol, és una coalició electoral formada per Iniciativa per Catalunya i Podemos com a caps de cartell principals i altres actors minoritaris de l'escena política i social com els Verds, Equo, EUiA i Procés Constituent.

Per tant, quin percentatge de formacions sobiranistes o independentistes hi ha a la coalició? 

Dins de cada formació, quin percentatge defensa el famós dret a decidir? 

I quin percentatge defensa la independència de Catalunya?

Acabem, la Batalla de Barcelona, de moment, l'ha perdut l'independentisme. Sí. Trist però és així. 

Una pregunta per finalitzar: serà que amb operatives tipus "el papus de la immigració" no se n'han sortit i han canviat d'estratègia amb "les qüestions socials i el gir a l'esquerra"?

Pensem-hi encara que sigui una d'aquelles teories de la conspiranoia. Si per la dreta no me'n surto, vaig per l'esquerra. I es que l'enemic és poderós i si el Pla A falla, el Pla B es posa en marxa per a que res es mogui i Catalunya romangui espanyola. 

La Batalla de Barcelona ha acabat -de moment- però la Història és un procés continu.

Continuarà...

Amics, coneguts i saludats

Compatriotes,

Aquests passats dies es parla -i se'n parlarà- de les llistes que presenten els partits polítics a les eleccions municipals del pròxim 24 de maig. 

Aquestes llistes mal anomenades "fantasma són majoritàriament dels dos partits que en principi són els dos pals de paller de la democràcia espanyola: el PSOE i el PP. 

Ara, veient com actuen aquests dos partits, el primer que ens ve al cap és l'estafa i el frau democràtic al que ens volen sotmetre. Maquiavel ja ho va deixar escrit en el seu Príncep: la fí justifica els mitjans. 

Sí? Val tot? Cal fer servir tots els mitjans a l'abast d'aquests dos partits d'Estat -no ho oblidem- per a que se les maneguin per tal de ser-ne i sortir-ne beneficiats? Aquest és el nivell de la democràcia espanyola? O podem veure coses de més baix calat encara?

Vés a saber. Perquè la perversió, ja no és que s'escapi de tota ètica, moral i estètica. És quelcom més gruixut. És allò de la la maté porqué era mía. 

Ens explicarem: com que els dos grans impulsors de la mal anomenada transició van ser el PSOE i l'extinta i dissolta UCD -els membres de la qual van passar en tromba a l'Alianza Popular de l'exministre franquista Manuel Fraga- van obrar per a mantenir-se en el poder a la manera de la Restauració (1875-1931): vaja, que van reeditar de manera moderna el torn de govern -de partits- i de passada reeditar també el tanto monta, monta tanto tan castellà. 

Ara, la reflexió que ens hauríem de fer és: el sistema que ha permès poder fer aquestes barrabassades democràtiques és el mateix que s'ha de regenerar. Bé, des d'on? Des de dins diuen alguns partits polítics. Com? A cop de reforma. Traduïm: a cop de llei. 

I tranquils, qualsevol llei espanyola que hagi perpetrat el govern de torn rebrà la benedicció del Tribunal dels Amics, Coneguts i Saludats, àlies TC. Per Espanya, el que calgui. Per als negocis dels amics, coneguts i saludats, també.

Vaja! Com diria el capità de màquines de la manida transición política española Torcuato Fernandez Miranda: de la ley a la ley pasando por la ley. I quin serà el sentit que tindrà aquesta frase al segle XXI? La mateixa que va servir per desfer el sistema legal -ehem- i institucional -ehem, ehem.. ehem!- de l'antic règim franquista? Segur?

A Catalunya sabem que quan a Espanya es posen a fer una revolució, algú en surt malparat i paga el beure. El propi i l'aliè. I compte! El beure, alguns -i no cal dir noms perquè tots els sabem- el paguen de gust. Bé, potser no el paguen. Fan veure que el paguen mentre et prenen els diners per a pagar-lo. D'aquesta manera poden seguir fer la viu-viu. Dir-nos i predicar-nos una cosa -falsa moral- i mentrestant ells van fent els seus negocis. De què sinó? 

Quan hom sent predicar la moralina als falsos profetes -de l'apocalipsi i l'estultícia més mesquina- ens hauríem de tapar les orelles i fer que aitals paraules -buides i vaqües- passin com una brisa d'aire a la vall de qualsevol muntanya. Que ens acaroni però sense inhalar-ne el tuf de podrit que emana.

Deixeu que ens acomiadem amb una pregunta: pot algú que hagi sorgit des del mateix cor del sistema -Ciudadanos i/o Podemos-, canviar ni que sigui una sola coma del seu ordenament per a fer una veritable i necessària revolució?

Deixem-ho aquí.

Deixem que els amics, coneguts i saludats facin el que bonament puguin amb el seu Estat o amb el que en quedi i nosaltres a la nostra o en tornarem a sortir afaitats.

Guanyarem!

La llavor està sembrada

Compatriotes, 

Cada 25 de desembre truco els meus amics per a felicitar-los el Nadal i les Festes i a vegades ens enganxem a parlar una estona. Deixeu-me que en destaqui dos per la diferència d’opinions que tenen. Un és l’Alfons i l’altre és en Daniel. Tots dos són enginyers. Els dos viuen al Mareme. Un, prop de la costa i l’altre al Maresme interior. Un és, en la qüestió política, un xic pessimista. El segon és més optimista. Amb el primer hem tingut converses sobre la qüestió i quines afectacions pot tenir per a l’economia catalana i les empreses. Amb el segon, n’hem parlat alguna vegada però aquest Nadal vam parlar del tema tot anant al gra. Em va explicar que al seu poble, els que parlen de política ho fan quan van al quiosc a comprar el diari. Tots es coneixen. M’explicava que al poble on viu hi ha poques estalades penjades però que coneix gent que s’ha fet d’Esquerra amb la volada del Procés. Han votat Esquerra. S’ho callen. No ho pregonen. Ell és dels que pensa i diu que la situació no s’aguanta i que sí, Catalunya serà independent. Tard o d’hora, ho serà. Moral de victòria.

La qüestió és que hi ha una mar de fons. Un magma. De fa temps. Es diu en petit comitè. Que no ens sentin. Portem anys i panys dient-ho: “Que no et sentin”, “Compte que les parets escolten”, “Vigila, que si et senten els veïns...”, “A ningú l’importa què penses... no parlis tan fort”. El tema és que, tot i que s’ha perdut la por, encara perviuen aquestes maneres de fer. Només entre familiars, amics i alguns coneguts parlem de segons què. Amb aquests sí hem perdut la por. Diem les coses com les sentim o com les pensem.I alguns les aboquen en blocs, twitter o qualsevulla xarxa social.

Punt i apart.

Les passades festes de Nadal tots vam assistir a dinars i sopars familiars que una vegada acabats ens van portar a discutir amb els nostres companys comensals. Familiars i amics. I dels temes de tertúlia, com no, un va ser el procés i la situació política a Catalunya. Diversitat d’opinions, com cada any.

Després del dinar de Nadal de l'any passat vaig estar en una conversa sobre la independència. Primer, un repàs a la situació política derivada del 9-N-2014. Faig un parèntesi per constatar que a tothom amb qui n'he parlat ha estat d’acord que va ser tot un èxit. Un exitàs. Recordem-ho.

Bé, seguim amb el relat, en un moment, un dels tertulians va preguntar-me: “Tu com ho veus?”. La resposta va ser immediata i optimista: “Bé! Ho veig bé!”. Qui m’ho va preguntar era un home, en Joan, de setanta anys, celebrats fa uns mesos, petit empresari, ara jubilat. Va afegir: “Jo no crec que vegi la independència”. A corre-cuita vaig interperlar-lo: “No?”. “No”, va respondre. I vaig insistir: “Per què ho penses?”. La resposta, un gerro d’aigua mig freda: “Perquè en Mas i en Junqueras si no es posen d’acord...  així no hi ha manera...”. Un altre contertuli, en Ricard, sobre la trentena, treballador a sou, va dir-li: “Doncs jo crec que sí que la veuràs”. L’home gran va fer una ganyota amb la boca. I va preguntar: “Ah sí?”. “Sí!” Una altra ganyota. Aquesta més suau i va dir-li: “Explica’m-ho”. El noi va dir ras i curt: “La llavor està sembrada. Està sembrada entre la població jove i de mitjana edat i aquesta és la que empeny, amb força. Sí la veuràs”. En Joan amb gest més reposat va assentir amb cara de cert alleujament.

Això ens ha de portar a pensar en:

Primer, la llavor de l’emancipació està plantada.

Segon, la llavor lluny de que se l’emporti el vent ha arrelat.

Tercer, la llavor ha arrelat en la maltractada classe mitjana.

Quart, el projecte il·lusiona.

Cinquè: la il·lusió s’encomana.

Ja sabem que el 27 de setembre anirem a les urnes, em ve al cap l’afirmació d’en Ricard: “La llavor està sembrada”.