Ara que no ens llegeix ningú: un conte (2a part)

Compatriotes, 

Ara que no ens llegeix ningú voldríem explicar-vos la segora part d'un conte. Un conte del qual tota semblança amb la realitat...

Aquesta segona part arrenca en el paràgraf de la 1a part: "La societat civil no va trigar a organitzar-se amb la creacó de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC, 2011). Aquí apareix una menja, un bolet de sota terra olorós i gustós: la tòfona (retingueu a la memòria el verb trufar de la que en parlarem en la segona part)."

Aquesta segona part va d'això, de tòfones i sobretot de trufar.

Quina és la missió de l'ANC? Mobilitzar i conscienciar la societat catalana dita el poble.
Aquesta missió la comparteix ex aequo amb dues organitzacions més, la primera és Òmnium Cultural i l'altra és Súmate. D'Òmnium ja en sabem tot o gairebé tot. I de Súmate sabem el que hem de saber: neix de sectors socials castellanoparlants "apartidista i sense ànim de lucre l'objectiu de la qual és informar i promoure el vot independentista entre aquells catalans que tenen la llengua i la cultura espanyoles com a pròpies". Súmate neix el 2013 i l'objectiu és propagar l'ideal independentista entre aquest sector de població catalana que alguns il·lustrats consideraven refractària al fenomen. L'associació també ha estat trufada des de dins i des de fora pels partits, afins, amics, coneguts i saludats...

Totes tres  entitats van donar publicitat a una Idea Força imparable:

Aprofitar el descontentament de les classes pooulars i mitjanes per fer el procés d'independènciade Catalunya. 

A aquesta idea força va anar lligada a altres tres no menys potents:

1. La creació de l'ANC, que des dels seus inicis va estar trufada de militants i exmilitants dels partits polítics sobiranistes, afins, amics, coneguts i saludats... i resultant en més o menys discussions internes -lluites entre els esmentats anteriorment per fer-se ideològicament hegemònics dins l'ANC, no ho perdèssim de vista...-, com dèiem, la creació de l'ANC va servir per alenar, catalitzar i organitzar les mobilitzacions populars com a estructura dels suprapartits sobiranistes/independentistes: CiU (abans del trencament de la Federació i el sorgiment de Demòcrates de Catalunya), ERC i la minoritària CUP.

El que als partits podria costar-los sang, suor, discussions, debats interns i alguna que altra llàgrima van delegar-ho -implícitament- en l'ANC. Els partits han donat suport i han alenat a l'ANC a partir de militants i simpatitzants a mobilitzar-se -vist sense ser vistos (sense sigles de partits, volem dir)-. Unitat social sense -en aparença- unitat política.

2. ERC també havia de fer la seva petita transició ja que el partit havia de renovar-ne el lideratge, Oriol Junqueras va ser escollit pel setembre del 2011, i superar així, l'etapa tripartita i la poc reeixida tàctica de la pluja fina imulsada per Carod-Rovira i cia.

3. I última. La implosió del sistema de partits autonòmic (alguns amb més història que altres, tot sigui dit). Això és: la federació Convergència i Unió, el Partit dels Socialistes de Catalunya i, en un altre sentit, els hereus del PSUC, Iniciativa per Catalunya-Verds que tractarem més endavant.

El trencament de la federació CiU podem dir que va ser una jugada per fer net.
Net del llast que representava Josep Antoni Duran i Lleida i els seus acòlits i la seva manera de fer política -el pujolià peix-al-covisme-. Un trencament forçat per CDC. I això tenia dos precedents públics i notoris:
1. l'operació Vila d'Abadal, fallida
2. la negativa del govern de l'Estat a ni tan sols parlar del Pacte Fiscal i de l'exercici del Dret a Decidir.

Aquesta segona va propiciar el decantament d'un potent corrent intern favorable a la independència de Catalunya, l'escissió del 50% dels militants d'Unió que van crear el nou partit Demòcrates de Catalunya, decididament independentista. Resultat, l'ensorrament social i polític del que en va quedar del partit fundat pel màrtir Carrasco i Formiguera.

Pel que fa al PSC, el trencament intern es va produir per la disjuntiva de donar suport al Dret a Decidir. Les famoses dues ànimes es van visualitzar més que mai amb el sorgiment de corrents interns sobiranistes provinents del sector més obertament catalanista: Avancem i Més van ser les dues plataformes resultants.

Avancem va pactar/aliar-se amb CiU/CDC i Més va pactar/aliar-se amb ERC. La socialdemocràcia catalanista es repartia entre els dos partits sobiranistes/independentistes dominants. La resta del partit es va tancar en la defensa d'un impossible dret a decidir pactat amb l'Estat de Pere Navarro o bé d'una, també impossible, reforma federal d'Espanya -a dia d'avui fantasmagòrica-.

Hi ha un factor que tot seguit explicarem: l'aparició de Podemos i el factor eleccions europees per a calibrar si el fenomen era només això o pitjor (bluf) o quelcom més (consolidació electoral). Per tant les eleccions al Parlament Europeu de 2014 en serien la prova perfecta per a mesurar forces o obtenir la pista de com podrien evolucionar.

La incògnita de Podemos a Catalunya era, quin espai ocuparia i qui el formaria. En les seves diverses formes: BeC o CSQeP ja sabem quin espai polític ocupen, qui en forma part i per a què serveixen respecte del PROCÉS.

Punt i apart.  

A partir d'aquí cal primer que feu una ullada a aquest vídeo que enllacem:

Teatro y del bueno, aquesta ha estat la tàctica/estratègia del sobiranisme/independentisme català.

Ens expliquem: presentar una fràgil unitat dels partits sobiranistes/independentistes i usar a la vegada l'efecte d'olla a pressió amb un objectiu: desorientar el contrari.

Tant CDC com ERC han mostrat de 2012 a 2015  aquest efecte:
1. han mostrat les seves diferències en públic (trufades apart), mentre que
2. al Parlament de Catalunya feien palesa una unitat d'acció -amb els seus més i menys-.

Però aquí és on sorgeix un factor distorsionador: la transformació/evolució de part de la PAH en Bec's-Podemos-CSQeP i el seu paper després de les eleccions municipals del 2015. Això comprta un altre factor: la no implosió d'IC-V amb la força d'UDC o el PSC. La IC-V de Joan Herrera i Dolora Camas va reinventar-se i va pactar amb PAH i Podemos per a no desaparèixer del mapa electoral. El resultat va ser una confluència heterogènia de sectors socials políticament desamparats o que IC-V havia deixat de representar. Un magma trufat d'activistes socials, membres o ex-membres de la plataforma PAH, de partits minoriaris o ultra minioritaris sense cap possibilitat d'obtenir representació institucional si es presentaven ells solets i finalment, de membres de certes institucionetes, organitzacions i fundacions d'amics, coneguts, saludats, passavolants, despistats (o no) i subvencionats.

La no tan esquerra independentista i la no esquerra van portar a terme allò tan cacarejat de l'argot popular i de les xarxes: "feed the troll" en favor de l'esquerra independentista. Però el resultat no va ser el que alguns pensaven i Colau va alçar-se amb la victòria -tot i que pírrica- a les eleccions municipals.

Resumint:
el sistema de partits autonòmics ha implotat
hi ha una majoria independentista al Parlament
han desaparegut UDC i IC-V (com a tal) de les institucions
CSQeP sembla que vulgui fer de tap al Procés
la trufada ANC es troba en plena fase de repensar-se
membres de Súmate estan al Parlament i al Congreso de los Diputados
hi ha tertulians i opinadors molt nerviosos

i Mas va fer un pas al costat designant Carles Puigdemont.


Per últim, pel Palau de la Generalitat van desfilant tots. Només falta que s'hi doni un tomb el propi Obama.


Aquí un gat i aquí un gos i aquest conte, ja s'ha fos (de moment).

Ara que no ens llegeix ningú: un conte (1a part)

Compatriotes, 

Ara que no ens llegeix ningú voldríem explicar-vos la primera part d'un conte. Un conte del qual tota semblança amb la realitat... 

El Tribunal Constitucional del Regne d'Espanya després de duríssimes discussions, havans i reunions en places de curses de braus va decidir que aquell fill del Parlament votat en referèndum pels catalans i previ ribot de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados havia de ser escapçat, retallat, reinterpretat, mutilat i passat pel bisturí de tan brillants ments constitucionals patris. 

Aquella decisió lluny de satisfer els insaciables catalans va portar a enervar-los una mica més. Els nivells de sentiment d'incromprensió van portar el 10 de juliol de 2010 -amb el cos de l'Estatut encara calent sobre la taula d'autòpsies constitucional- a llençar al carrer a milers i milers de catalans i catalanes farts de tal ignomínia. 

Una altra escopinada que regalimava galta avall, agre, purulent i mocosa. Fins aquí hem arribat! Ja n'hi ha prou! Una àmplia capa de la nació catalana sortia al carrer. Hi havia de tot. Des de burgesos, burgesets, aburgesats, menestrals, treballadors de nòmina, autònoms, obrers, masovers, pagesos. De tot color i condició. 

Aquesta manifestació marca l'inici del que d'ara en endavat en direm PROCÉS. Procés de recuperació de la sobirania/independència del poble de Catalunya i de les seves institucions.

Aquella manifestació va servir als líders polítics catalans i forans, la força del protosobiranisme. Clar que van aprofitar-la i van motivar el poble a sortir al carrer. 

Al cap d'uns mesos, el President de la Generalitat, José Montilla donava per esgotat el seu mandat -ell havia estat ministre del govern de José Luis Rodríguez Zapatero que va ribotar el text- i convocava eleccions al Parlament que va guanyar la coalició Convergència i Unió amb una majoria de 62 diputats amb la proposta flamant i il·lusòria del cacarejat Pacte Fiscal: una mena de concert econòmic al qual, el govern espanyol s'hi va negar en rodó. 

La cara de la moneda va ribotar l'Estatut i la creu va ser la recollida de firmes en contra d'ell -¿una firmita contra los catalanes?- i la presentació del recurs d'inconstitucionalitat  posterior. 

Amb tot, Mas i Duran -qui?- van pactar amb la creu iniciar una política d'ajustament pressupostari altra ment conegut pel seu àlies: retallades. La idea era simple a partir de l'eslògan acunyat pel partit polític Solidaritat Catalana per la Independència: "Madrid ens roba". Va calar.

La societat civil no va trigar a organitzar-se amb la creacó de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC, 2011). Aquí apareix una menja, un bolet de sota terra olorós i gustós: la tòfona (retingueu a la memòria el verb trufar de la que en parlarem en la segona part). 

El 2012, l'ANC promou una de les majors mobilitzacions ciutadanes que mai hagi viscut la capital del país amb el lema Catalunya: Nou Estat d'Europa. Milers i milers de catalans i catalanes es manifesten i Mas dissol el Parlament i convoca noves eleccions per al 25 de novembre. Majoria de CiU amb 50 diputats més 21 d'ERC que havia canviat de líder en Oriol Junqueras, alcalde del baixllobregatí Sant Vicenç dels Horts. La idea de la campanya va ser el dret a decidir un nom light per al dur Dret d'autodeterminació. 

Ara, sí, el protosobiranisme s'havia convertit, gràcies a unes eleccions en sobiranisme. Amb ell o contra ell. I la idea va calar com aquella de SI: tots els partits que es van presentar s'hi van abocar: tots excepte el PP i C's hi van estar a favor -amb més o menys matisos-. 

El juny de 2013, es crea El Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Organització que havia de reunir a totes aquelles institucions i institucionetes, xiringuitos i altres oficines de col·locació favorables a la convocatòria d'un referèndum dita consulta -no fos pas que a algú li agafés un atac de feridura- per a que els catalans i catalanes decidissin el seu futur polític, nacional, jurídic i el que fos.

Castella va cremar. De nord a sud de les Espanyes cremava: ¿qué se han creído estos catalanes?. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca de les lindeses que ens van dedicar.

Pel setembre de 2013 l'ANC proposava la Via catalana. Unir de sud a nord el país amb una cadena humana i pel desembre de 2013, després de cafès, reunions, pastetes, macarrons i pollastre es va acordar la pregunta del referèndum o consulta popular.

Abans de la consulta -un exitàs com mai- va haver una altra mobilització la de l'11 de setembre de 2014 Ara és l'hora, que va unir la Gran Via de les Corts Catalanes i l'Avinguda Diagonal a la Plaça de les Glòries -obres apart-. 

L'ANC va tenir la missió de mobilitzar i conscienciar el poble i així arribem al gloriós 9 de novembre de 2014. 2 milions de persones surten de casa a votar. Un èxit. Un exitàs. 

Aquí un gat i aquí un gos i aquesta primera part del conte, ja s'ha fos.

Un paper sobre CDC

Compatriotes, 

L'altre dia manteníem una conversa amb un amic tot fent una cervesa i tot xerrant xerrant de la situació política que vivim aquests dies, diexant de banda la confecció de LA LLISTA, la llista electoral de totes les llistes vam analitzar els papers de cada un dels actors polítics. 

El resultat és un document que ens va fer arribar del qual no s'ha tocat ni una sola coma del text original sobre Convergència Democràtica de Catalunya. 

Tot vostre.

 

CLAUS PER AL RELLANÇAMENT IDEOLÒGIC DE CDC

1.- Què està passant?

· Factors demogràfics. La tendència demogràfica generalitzada en el món occidental i desenvolupat indica que les societats s’envelliran cada vegada més, i la població se situarà per sobre dels 30-40 anys d’edat de mitjana. A aquesta dinàmica se suma el fet, estadísticament comprovable, que una persona evoluciona ideològicament al llarg de la seva vida, introduint-hi elements de conservadorisme en la seva manera de pensar (per experiència; per estabilitat familiar –cònjuge, fills,...-; per progrés professional personal...).

És ben cert que ideològicament ens trobem en un moment en què la crisi ha alimentat els extrems polítics i aquests se n’aprofiten, molt sovint abusant de la demagògia i el populisme gruixut: això explica l’auge de les extremes dretes a Europa o l’explosió de moviments alternatius situats a l’altra banda de l’espectre ideològic (CUP, Podemos,...). Tanmateix, això ja ha passat en d’altres moments de la història i s’ha demostrat que són dinàmiques acotades en el temps: aquests moviments influeixen però acaben no perdurant, pel motiu que sigui (dissolució –Maig del 68- o col·lapse –Partit Nazi-). A tot això, cal precisar que la CUP podria ser una excepció digna d’estudi.     

· Factors polítics. L’evolució política del país, tant demoscòpica com de resultats electorals, indica que els ciutadans han canviat el seu comportament en els processos de votació. Aquest canvi ve caracteritzat sobretot per una preponderància abassegadora de l’eix nacional per sobre de l’eix ideològic (esquerra-dreta) però també, si parlem dels partits clàssics, per una infidelitat creixent que deriva en una tendència al canvi ràpid i radical d’opció política (sense impàs “intereleccions” - vot blanc/nul o abstenció-, i sovint amb oscil·lacions dràstiques en l’eix esquerra-dreta tradicional).

A Catalunya, com a conseqüència, estem en una nova fase política, en certa mesura inexplorada, en què la possibilitat de construir un nou estat independent ho condiciona tot. De fet aquesta qüestió portaria, si la realitat avança tal i com està previst, al dibuix d’un nou sistema polític amb uns actors nous, uns altres de “renascuts” o redefinits i uns altres que desapareixerien (i per tant que deixaran orfe o “pendent de destí” les capes de la societat que hores d’ara representen).    

· Factors ideològics. La història del segle XX, el segle de les ideologies, ha significat una sacsejada d’aquestes, a mesura que anaven deixant la seva empremta en les societats europees (ja sigui des d’un punt de vista revolucionari com pel que fa l’ordenament de la societat a través de l’exercici del govern). Agafant com a referència un esquema clàssic derivat de la Revolució Francesa, amb eix esquerrà i eix dretà, l’exercici pràctic d’aquestes ideologies ha derivat en un marc mental en què, malgrat que totes les maneres de pensar tenen llums i ombres, hi ha un excés de maniqueisme: algunes opcions sempre tenen més llums i d’altres sempre tenen més ombres.

A Espanya, quaranta anys de dictadura i una democràcia encara molt jove deriven en una manera de veure les ideologies profundament rància i antiquada: més, fins i tot, que en el cas d’altres països. Una realitat en què, a Catalunya, les esquerres clàssiques han sabut vendre les seves virtuts, completant un procés de patrimonialització audaç de conceptes que són universals però a casa nostra semblen exclusius d’aquestes forces polítiques: progressisme, protecció social o ecologisme en són exemples ben representatius. Aquesta manipulació semàntica ha anat en paral·lel a la injecció indiscriminada de negativitat en d’altres idees vinculades a les formacions restants (que anomenarem “no-d’esquerres”, perquè la pròpia acció d’etiquetar els partits també està pervertida): liberalisme, desregulació o seguretat en són mostres, en aquest cas.

En aquest context cal dir que, de la mateixa manera que segurament tindrem en els propers anys un nou mapa de partits, el procés iniciat a Catalunya també ens podria oferir un nou marc de joc ideològic-mental que deixarà enrere molts tòpics o estereotips; així, les formacions polítiques podrien vincular el seu renaixement (una refundació necessària per a tothom sense excepció, en tant que es crearà un nou país) a aquells conceptes que més els interessi, però amb aquest nou marc mental més modern com a terreny de joc: sense els límits de la visió superideològica pròpia del segle XX.   

2.- Què es pot fer?

Partint de la premissa que l’estancament electoral de CDC fa imprescindible el seu rellançament, i tenint en compte els factors descrits en el punt anterior, cal:

·  Fixar el target objectiu present i futur. En base a l’evolució demogràfica prevista de la població catalana, CDC ha de tenir clar que es dirigeix a un públic cada vegada més envellit i que tendeix al conservadorisme però com a sinònim d’estabilitat, no com a antònim de progressisme (veure punt sobre reposicionament ideològic). Això vol dir que els catalans són de dretes, parlant en la lògica –antiga i rància- de com s’han entès fins ara les ideologies? No diria tant. Però sí que vol dir, segurament i parlant encara en aquests termes, que els catalans són sentimentalment d’esquerres però a la pràctica són de centre-moderat.

·  Trencar la federació de CiU. Ja hem dit que el procés català condueix al dibuix d’un nou mapa de partits. Això implica, necessàriament, trencar la federació amb UDC i absorbir tots aquells efectius d’aquest partit que així ho vulguin. I aquesta mesura no només s’explica per l’efecte distorsió de Duran i Lleida en el dia a dia polític tant del país i de la federació -que també-. L’explicació més important té a veure amb el propi disseny d’aquest nou mapa de partits, en què el conservadorisme d’inspiració catòlica (UDC) pot tenir un espai propi suficientment gran, en tant que el PP segurament deixaria de tenir sentit en una Catalunya independent.

·  Reposicionar-se ideològicament. Això no significa moure’s, sinó reivindicar els punts forts de la política de CDC, potser no suficientment posats en valor o visualitzats a nivell de societat (per la coalició amb UDC, per la visió ideològica antiga i la subseqüent perversió del llenguatge,...). Quins han estat els models de CDC en els anys de construcció del país? Les democràcies escandinaves. I què fan allà? Socialdemocràcia liberal, per dir-ho en els termes polítics que acostumem a utilitzar. Pot ocupar CDC aquest espai en el futur i després d’una eventual independència del país? Rotundament sí.

Seguint amb l’anàlisi del ciutadà del futur que conformarà la centralitat -“més envellit i menys arrauxat”-, es tracta d’aquella persona que vol protecció social però sense pervertir la llibertat individual; que vol respecte multicultural però sense renunciar a la pròpia cultura; que vol inversió pública però sense deixar de quadrar els números. Això, a Europa i el món, és el liberalisme social. Un liberalisme social que a Catalunya, encara que sense anomenar-lo així, ha practicat CDC però també el propi PSC. Tocaria reivindicar això, que en circumstàncies normals atreia electoralment al gruix de la població.

Les esquerres tradicionals europees acostumen a dir que el Partit Demòcrata dels EUA seria considerat de dretes en les nostres societats. Això és opinable, però més aviat el problema no és el liberalisme del Partit Demòcrata sinó la manera d’entendre les ideologies a casa nostra i aquesta perversió del llenguatge que comentàvem abans. Liberalisme, desregulació, seguretat, ordre... no són termes negatius. I progrés, ecologisme, justícia social,... no són conceptes patrimoni de ningú. Cal dominar la semàntica, adoptar el llenguatge que agrada a la societat i incorporar-lo al corpus ideològic sense apriorismes basats en esquemes ideològics antics. Cal, en definitiva, ser valent i reivindicar-se tal com s’és, no com els demés et veuen i t’han etiquetat. I segurament ets quelcom que encara no s’ha definit a casa nostra.

Si intentem vendre “beguda edulcorada gasificada amb extractes”, o definim el nostre producte així cara a la societat, no en vendrem ni una. Si venem “Coca-Cola” i diem que és una beguda que refresca i dóna energia, potser en vendrem més. El branding és el nom de la cosa i com definim la cosa, i en política, sobretot en el moment que ens ha tocat viure, segurament tenim una oportunitat única per redefinir-nos, reposicionar-nos i enfortir-nos recordant exactament què som i com ho som. Per això, per últim, caldria també valorar si el reposicionament ideològic que definim podria reforçar-se amb un canvi de nom i sigles.