diumenge, 17 d’abril del 2016

Ara que no ens llegeix ningú: un conte (2a part)

Compatriotes, 

Ara que no ens llegeix ningú voldríem explicar-vos la segora part d'un conte. Un conte del qual tota semblança amb la realitat...

Aquesta segona part arrenca en el paràgraf de la 1a part: "La societat civil no va trigar a organitzar-se amb la creacó de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC, 2011). Aquí apareix una menja, un bolet de sota terra olorós i gustós: la tòfona (retingueu a la memòria el verb trufar de la que en parlarem en la segona part)."

Aquesta segona part va d'això, de tòfones i sobretot de trufar.

Quina és la missió de l'ANC? Mobilitzar i conscienciar la societat catalana dita el poble.
Aquesta missió la comparteix ex aequo amb dues organitzacions més, la primera és Òmnium Cultural i l'altra és Súmate. D'Òmnium ja en sabem tot o gairebé tot. I de Súmate sabem el que hem de saber: neix de sectors socials castellanoparlants "apartidista i sense ànim de lucre l'objectiu de la qual és informar i promoure el vot independentista entre aquells catalans que tenen la llengua i la cultura espanyoles com a pròpies". Súmate neix el 2013 i l'objectiu és propagar l'ideal independentista entre aquest sector de població catalana que alguns il·lustrats consideraven refractària al fenomen. L'associació també ha estat trufada des de dins i des de fora pels partits, afins, amics, coneguts i saludats...

Totes tres  entitats van donar publicitat a una Idea Força imparable:

Aprofitar el descontentament de les classes pooulars i mitjanes per fer el procés d'independènciade Catalunya

A aquesta idea força va anar lligada a altres tres no menys potents:

1. La creació de l'ANC, que des dels seus inicis va estar trufada de militants i exmilitants dels partits polítics sobiranistes, afins, amics, coneguts i saludats... i resultant en més o menys discussions internes -lluites entre els esmentats anteriorment per fer-se ideològicament hegemònics dins l'ANC, no ho perdèssim de vista...-, com dèiem, la creació de l'ANC va servir per alenar, catalitzar i organitzar les mobilitzacions populars com a estructura dels suprapartits sobiranistes/independentistes: CiU (abans del trencament de la Federació i el sorgiment de Demòcrates de Catalunya), ERC i la minoritària CUP.

El que als partits podria costar-los sang, suor, discussions, debats interns i alguna que altra llàgrima van delegar-ho -implícitament- en l'ANC. Els partits han donat suport i han alenat a l'ANC a partir de militants i simpatitzants a mobilitzar-se -vist sense ser vistos (sense sigles de partits, volem dir)-. Unitat social sense -en aparença- unitat política.

2. ERC també havia de fer la seva petita transició ja que el partit havia de renovar-ne el lideratge, Oriol Junqueras va ser escollit pel setembre del 2011, i superar així, l'etapa tripartita i la poc reeixida tàctica de la pluja fina imulsada per Carod-Rovira i cia.

3. I última. La implosió del sistema de partits autonòmic (alguns amb més història que altres, tot sigui dit). Això és: la federació Convergència i Unió, el Partit dels Socialistes de Catalunya i, en un altre sentit, els hereus del PSUC, Iniciativa per Catalunya-Verds que tractarem més endavant.

El trencament de la federació CiU podem dir que va ser una jugada per fer net.
Net del llast que representava Josep Antoni Duran i Lleida i els seus acòlits i la seva manera de fer política -el pujolià peix-al-covisme-. Un trencament forçat per CDC. I això tenia dos precedents públics i notoris:
1. l'operació Vila d'Abadal, fallida
2. la negativa del govern de l'Estat a ni tan sols parlar del Pacte Fiscal i de l'exercici del Dret a Decidir.

Aquesta segona va propiciar el decantament d'un potent corrent intern favorable a la independència de Catalunya, l'escissió del 50% dels militants d'Unió que van crear el nou partit Demòcrates de Catalunya, decididament independentista. Resultat, l'ensorrament social i polític del que en va quedar del partit fundat pel màrtir Carrasco i Formiguera.

Pel que fa al PSC, el trencament intern es va produir per la disjuntiva de donar suport al Dret a Decidir. Les famoses dues ànimes es van visualitzar més que mai amb el sorgiment de corrents interns sobiranistes provinents del sector més obertament catalanista: Avancem i Més van ser les dues plataformes resultants.

Avancem va pactar/aliar-se amb CiU/CDC i Més va pactar/aliar-se amb ERC. La socialdemocràcia catalanista es repartia entre els dos partits sobiranistes/independentistes dominants. La resta del partit es va tancar en la defensa d'un impossible dret a decidir pactat amb l'Estat de Pere Navarro o bé d'una, també impossible, reforma federal d'Espanya -a dia d'avui fantasmagòrica-.

Hi ha un factor que tot seguit explicarem: l'aparició de Podemos i el factor eleccions europees per a calibrar si el fenomen era només això o pitjor (bluf) o quelcom més (consolidació electoral). Per tant les eleccions al Parlament Europeu de 2014 en serien la prova perfecta per a mesurar forces o obtenir la pista de com podrien evolucionar.

La incògnita de Podemos a Catalunya era, quin espai ocuparia i qui el formaria. En les seves diverses formes: BeC o CSQeP ja sabem quin espai polític ocupen, qui en forma part i per a què serveixen respecte del PROCÉS.

Punt i apart.  

A partir d'aquí cal primer que feu una ullada a aquest vídeo que enllacem:



Teatro y del bueno, aquesta ha estat la tàctica/estratègia del sobiranisme/independentisme català.

Ens expliquem: presentar una fràgil unitat dels partits sobiranistes/independentistes i usar a la vegada l'efecte d'olla a pressió amb un objectiu: desorientar el contrari.

Tant CDC com ERC han mostrat de 2012 a 2015  aquest efecte:
1. han mostrat les seves diferències en públic (trufades apart), mentre que
2. al Parlament de Catalunya feien palesa una unitat d'acció -amb els seus més i menys-.

Però aquí és on sorgeix un factor distorsionador: la transformació/evolució de part de la PAH en Bec's-Podemos-CSQeP i el seu paper després de les eleccions municipals del 2015. Això comprta un altre factor: la no implosió d'IC-V amb la força d'UDC o el PSC. La IC-V de Joan Herrera i Dolora Camas va reinventar-se i va pactar amb PAH i Podemos per a no desaparèixer del mapa electoral. El resultat va ser una confluència heterogènia de sectors socials políticament desamparats o que IC-V havia deixat de representar. Un magma trufat d'activistes socials, membres o ex-membres de la plataforma PAH, de partits minoriaris o ultra minioritaris sense cap possibilitat d'obtenir representació institucional si es presentaven ells solets i finalment, de membres de certes institucionetes, organitzacions i fundacions d'amics, coneguts, saludats, passavolants, despistats (o no) i subvencionats.

La no tan esquerra independentista i la no esquerra van portar a terme allò tan cacarejat de l'argot popular i de les xarxes: "feed the troll" en favor de l'esquerra independentista. Però el resultat no va ser el que alguns pensaven i Colau va alçar-se amb la victòria -tot i que pírrica- a les eleccions municipals.

Resumint:
el sistema de partits autonòmics ha implotat
hi ha una majoria independentista al Parlament
han desaparegut UDC i IC-V (com a tal) de les institucions
CSQeP sembla que vulgui fer de tap al Procés
la trufada ANC es troba en plena fase de repensar-se
membres de Súmate estan al Parlament i al Congreso de los Diputados
hi ha tertulians i opinadors molt nerviosos

i Mas va fer un pas al costat designant Carles Puigdemont.


Per últim, pel Palau de la Generalitat van desfilant tots. Només falta que s'hi doni un tomb el propi Obama.


Aquí un gat i aquí un gos i aquest conte, ja s'ha fos (de moment).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada