Aquesta matinada, abans d'aclucar l'ull hem llegit l'article que firmava na Montserrat Nebrera. Professora de Dret a la Univeristat Internacional de Catalunya -universitat sota la batuta i influència de l'Opus Dei-. Un dia parlarem d'aquest centre, amics, comprendreu que avui no faria al cas.
De la seva professió i del lloc en el qual treballa, res a dir. Cadascú es gunaya les garrofes allà on pot.
El fet que aquesta tarda estiguem escrivint aquest escrit és per constatar la resposta al seu article. I és el que a continuació podeu llegir -en cursiva-.
Benvolguda,
D'acord que cadascú pot fer el viatge ideològic que cregui convenient.
No es pensa el mateix als 18 que als 55, per posar un exemple.
I alguns en saben un tou de canviar de camisa o de jaqueta -llegeixi's com més plagui al lector-. I més d'ençà del 1973 o una mica abans quan "l'abuelo" ja començava a marcir-se.
Del blau marí al blanc del lleixiu -camisa- i del blanc amb corretges a qualsevol altra -jaqueta-.
L'important era resituar-se, per què quedar-se de la mateixa manera ja no anava amb els temps. Sobreviure en dèien, recol·locar-se i estar atent als canvis de direcció del vent. En espanyola llengua, diguem que van ser els més "avispados". I a fe de Déu que ho van aconseguir.
Van fundar un partit, la UCD, que després del fet biològic -mort política de Suárez- va patir la major estampida política de la història de la política espanyola, només comparable a la que va experimentar la Lliga a mitjans anys 30, d'on sorgiren aquells que van ajudar els sollevats contra la democràcia -finançament, xarxa d'espionatge, personal, etc-.
El fet és que els més recalcitrants, aquells que l'any 1968 dèien que tornarien a agafar el fusell per entrar a Catalunya -Fraga- entre 1982-89 -i especialment entre 1986 i 1989- van començar a absorvir cossos polítics al seu club que no els eren del tot aliens, però que per circumstàncies havien hagut d'abandonar llur ecosistema natural. Aquest és l'actual part en el govern del regne d'espanya. Franquisme i falangisme revestit d'una capa liberal, amb tics autoritaris que rellueixen així que s'obté la majoria absoluta -absolutista-. És genòmic. Ho duen a l'ADN que han anat transmetent de generació en generació de fa segles. Després de la incoherència de jovenalla, ve la coherència de l'adult.
I altres viratges en d'altres partits han estat també reexits. Només recordar el cas de Pepe Gomis, abans falangista i després flamant Legatus de la Generalitat a Madrid.
Estopa per a tohom.
Acabo, la frase entre coixinets li portarà algun problema -o no!-. Especialment a can Cuní. Dilluns al vespre ho comprovarem.
La frase en qüestió: "Artur Mas resumeix amb la seva acció política el viatge de tantes persones que vam pensar possible l’entesa, i hores d’ara, #en el meu cas amb força pena, ja la creiem inviable#".
Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra i l'últim que apagui el llum.
Guanyarem!
D'acord que cadascú pot fer el viatge ideològic que cregui convenient.
No es pensa el mateix als 18 que als 55, per posar un exemple.
I alguns en saben un tou de canviar de camisa o de jaqueta -llegeixi's com més plagui al lector-. I més d'ençà del 1973 o una mica abans quan "l'abuelo" ja començava a marcir-se.
Del blau marí al blanc del lleixiu -camisa- i del blanc amb corretges a qualsevol altra -jaqueta-.
L'important era resituar-se, per què quedar-se de la mateixa manera ja no anava amb els temps. Sobreviure en dèien, recol·locar-se i estar atent als canvis de direcció del vent. En espanyola llengua, diguem que van ser els més "avispados". I a fe de Déu que ho van aconseguir.
Van fundar un partit, la UCD, que després del fet biològic -mort política de Suárez- va patir la major estampida política de la història de la política espanyola, només comparable a la que va experimentar la Lliga a mitjans anys 30, d'on sorgiren aquells que van ajudar els sollevats contra la democràcia -finançament, xarxa d'espionatge, personal, etc-.
El fet és que els més recalcitrants, aquells que l'any 1968 dèien que tornarien a agafar el fusell per entrar a Catalunya -Fraga- entre 1982-89 -i especialment entre 1986 i 1989- van començar a absorvir cossos polítics al seu club que no els eren del tot aliens, però que per circumstàncies havien hagut d'abandonar llur ecosistema natural. Aquest és l'actual part en el govern del regne d'espanya. Franquisme i falangisme revestit d'una capa liberal, amb tics autoritaris que rellueixen així que s'obté la majoria absoluta -absolutista-. És genòmic. Ho duen a l'ADN que han anat transmetent de generació en generació de fa segles. Després de la incoherència de jovenalla, ve la coherència de l'adult.
I altres viratges en d'altres partits han estat també reexits. Només recordar el cas de Pepe Gomis, abans falangista i després flamant Legatus de la Generalitat a Madrid.
Estopa per a tohom.
Acabo, la frase entre coixinets li portarà algun problema -o no!-. Especialment a can Cuní. Dilluns al vespre ho comprovarem.
La frase en qüestió: "Artur Mas resumeix amb la seva acció política el viatge de tantes persones que vam pensar possible l’entesa, i hores d’ara, #en el meu cas amb força pena, ja la creiem inviable#".
Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra i l'últim que apagui el llum.
Guanyarem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada