Voler ser qui no ets

Compatriotes,

Ahir ens visitava el cap del govern de la metròpoli. Bé, més que una visita, passejada pels carrers o un acte cívic, era una visita a un acte del seu partit al luxós Hotel Vela o W, el periodista Andreu Barnils en fa la crònica i ens ho deixa ben clar: Rajoy visita un hotel de cinc estrelles.

A l'acte no hi faltava ni l'apuntador. Havien convidat una claca d'un dels barris del Cap i Casal amb la renda més baixa com podeu veure al quadre següent: 

Té quelcom de pornogràfic que un partit polític trufat de corruptes i de corrupció convidi amb autocar-i-entrepà -pagats pel partit?- a gent que les ha d'estar passant realment malament. 

Els metropolitans han convidat a la tropa. Convençuts. Militants de les idees que ells van patir. Potser no ho saben. 

Realment són conservadors? En principi, pel barri on viuen són minoria minoritària. És l'hivernacle de vots de partits anomenats d'esquerres, altra cosa són que les polítiques socials que aquests partits d'esquerres hagin portat a la praxi.

A Catalunya, els nacionalistes conservadors espanyols també són minoria. La minoria minoritària que es manifesta, crida, brama i despotrica. 

Llavors què són? Nacionalistes espanyols. Ah! Aquí la cosa canvia. Nacionalistes perquè s'identifiquen amb el projecte nacional espanyol, és clar.  Llavors, tan és que votin esquerra o dreta, voten un projecte nacional. I el català no és el seu. No ho dubten un sol instant. Catalunya forma part del seu tot. El tot espanyol. Catalunya només és una part d'aquest tot i no entenen el seu tot sense aquesta part. No ho entenen? Segur? Podria ser que neguessin la realitat, com els seus caps de files, el metropolità i la legatus cataloniae, aquella senyora que sempre crida i que repeteix una vegada i una altra que ella és la veu d'una anomanada majoria silenciosa que no la vota. 

Ha de ser mentalment dur proclamar als quatre vents voler ser qui no ets i que la realitat et desmenteixi i et clavi a la cara la plantofada de qui realment ets. Però recordem que tenen tot el suport de tot un aparell estatal: govern, funcionaris, premsa al servei del règim i col·laboradors i altres altaveus mediàtics. Aquí cal tenir en compte el però, perquè repetir un missatge mil vegades, no converteix el missatge en veritat i molt menys en realitat. Una mentida continua essent una mentida.

Ho saben? Segur! Llavors? Cinisme, hipocresia i mentida. Llavors, quins valors prediquen aquesta gent que munten un acte a l'hotel més luxós de Barcelona i hi conviden gent del barri amb la renda més baixa?

Quan un partit, acusat de lucra-se d'una de les trames de corrupció -cas Gürtel- més importants dels últims anys, quins valors pot predicar? Només un, la Sagrada Unidad de España. No queda res. No hi ha res més. Per això van atacar amb vehemència, la proposta de llista unitària que va proposar el MHP Mas a la conferència que va fer el dimarts 25 de la setmana passada davant d'un auditori ple a vessar.  

Potser tindrem eleccions a finals de febrer o principis de març, quan la llista unitària o la llista pel sí, la llista de país, en definitiva La Llista estigui tancada.

Ara, els catalans ja saben que aquella sideral que proposaven alguns anomenat -la tercera via- és res. 

Ara ja ningú es pot enganyar i ni enganayar els altres. Aquest discurs va quedar mort i enterrat. caldrà saber què en diuen els opinadors afectes. Afectes a la causa del sideral encaix de Catalunya a Espanya. Un encaix que es va fer fa 300 anys després de 40.000 bales de canó i el cost humà, econòmic, polític i jurídic brutal posterior.

Un encaix que mai ha estat natural ni voluntari. I que després de 300 anys encara recordem. un encaix que volem desfer. Ja no hi ha més a discutir perquè la població i els partits catalans ja saben que amb el Gobierno de España no hi ha res a negociar. Res.

Desencaixar-se del Regne d'Espanya només es pot fer d'una sola i única manera, democràticament i pacífica: eleccions amb caràcter plebiscitari on el poble decideixi què fem. Nosaltres ho volem així. Preparem-nos perquè la fase final està al tombant de la cantonada, els dies passaran i no ens podem posar nerviosos. L'objectiu a assolir, a reconquerir és massaimportant per a deixar-nos portar per pessimismes i resignacions. Tampoc podem caure en l'autocomplaença del està guanyat. Encara no. Cal un esforç final perquè... al final, 

GUANYAREM!