Diàleg i garrotada II

Compatriotes,

Fa uns dies vaig deixar en aquest humil blog un escrit en el qual la primera garrotada a l'oferta de diàleg feta pel M.H President Mas va venir de la ministra del confetti del país veí. 

I han tardat una setmana, sí, una setmana!, si fa no fa, a tornar a treure el garrot de la mà de l'inefable diputat nacional Enric Millo. 

Aquell que després d'anar-se'n del partit unionista i abans d'entrar al partit dels mentiders, de Bankia, les preferents, les hipoteques i les estafes posteriors, de la  llotja del Bernabéu, de casaments a el Escorial, dels Gürtel, els Bárcenas, els Sanchis i els Lapuerta, de les olimpiades de Madrid i dels sobres, va intentar pactar una entrada a Esquerra Republicana. 

I si el garrot primer va ser la suggerència que s'havien de tancar ambaixades i teles, ara el garrot és més enèrgic. El diputat ha etzibat: "si voleu diàleg, abandoneu el sobiranisme". Ras i curt. 

Res de diàleg, subordinació. Res de diàleg, a callar. Res de diàleg, acotar el cap. Què grans són aquests paios! Molt grans! I la banda dels mariachis encara aplaudia amb les orelles. Les hi sagnaven!

Anem al tema. Quan s'està en un combat de boxa i el repartiment de cops pot fer que un dels contrincants mossegui la lona, cal un segon d'atenció i pausa. El públic brama sang i que el ko sigui gairebé mortal. Però la situació que estem vivint no és exactament la mateixa si bé l'intercanvi de cops ha estat, és, i de ben segur, serà duríssim. El combat encara no ha entrat en aquesta fase, per molt que volguem ser-hi. Estem en el novè assalt. A punt d'acabar-lo. Quin combat més llarg! Sembla mentida, des de l'11 de setembre passat ja n''hem comptat 8 d'assalts. Què llarg!

Els nostres veïns, després de rebre dos directes a la mandíbula van caure a terra i nosaltres vam fer una petita pausa deixant que s'aixequés i comencés la contra. I la contra ha estat duríssima també. Han tancat aixetes i han dut el país a prop del col·lapse. I estàvem o estem a punt de caure d'un infart. El nostre cor, la societat, no pot més. El cos està exhaust. L'esforç ha estat molt dur i ho continua essent. Però, però... estem i seguim dempeus. 

Hem recuperat aquella mica d'alè que ens cal per a seguir el combat. A més, les nostres recuperadores, dues dones immenses, la Carme i la Muriel, a les que haurem d'agraïr molt, moltíssim! en el futur, ens alenen a seguir. Ens posen aigua al front, ens assequen la sang de la cella i del llavi i després d'un glop ens inciten a seguir. Elles hi han posat molt de la seva part i seria injust no reconèixer-ho. I cal recordar que també tenim un gran equip de massatgistes. Brutals! Tots ells.

I el públic segueix bramant. Vol que el combat acabi en ko. 

El cop final l'hem de donar nosaltres.

Guanyarem!