dimecres, 26 de novembre de 2014

El començament del final

Compatriotes,

Ahir a la tarda al Palau de Congressos del Fòrum, el molt Honorable President Mas va anunciar el full de ruta metodològic cap a la libertat de Catalunya. 

L'escenografia era ben simple i senzilla, predomini del color blau. 
El color blau què significa? CALMA, CONFIANÇA, SINCERITAT, ORDRE i ESPERANÇA.

I el President Mas va posar en solfa aquestes quatre característiques per definir el seu projecte polític que ens ha de menar cap a la tan desitjada independència. No a ser-ne, sinó a recuperar-la. 

Calma, discurs pausat, amb embranzida, amb èpica. Calia animar de la tropa que després del 9-N semblava que s'hagués apaivagat una mica. I aquest apaivagament l'han aprofitat uns i altres per a fer declaracions i moure's; i uns altres per a publicar enquestes d'intenció de vot amb els efectes post 9-N de fons.

Els socialistes, ràpidament a oferir-se per a aprovar uns pressupostos ofegats, intervinguts i fins a un punt antisocials. Uns pressupostos espanyols.

Els catalanistes del PSC van moure's veient que el Nou PSC s'enfonsa com el Titànic. Un partit que ja amb Pere Navarro mostrava preocupants símptomes d'espanyolització.

Iniciativa, veient que Podemos els adelanta per l'esquerra també s'ha mogut. Dues ànimes que veurem com aguantaran l'embat de l'etapa final del procés.

I finalment el deslleial mariatxi Duran no se n'estava dilluns al vespre a Can Cuní, tele amiga on sempre li tenen una cadira i un raconet on esplaiar-se per a llençar les seves andanades contra el propi president, el seu partit CDC -del que en parlarem després- i contra el soci de govern -ERC-.  Ara, veurem què fa el seu partit UDC. Duran, personatge acabat en la política catalana, dóna els últims cops de cua, com el peix fora de l'aigua que està respirant les últimes alenades d'aire abans del fet bioògic. Ho intentarà tot per endusr-se els més fidels. Però el gruix del partit, romandrà amb el President. Hi ha molt en joc. Massa.

Confiança, el President se l'ha guanyat. I només pel senzill fet que es opt resumir en un número i una lletra: 9-N. Quan tothom deia que no es faria, es fa. I la gent, la nostra gent ha respost amb contundència. Atenent a les dades que proporciona el Parlament de Catalunya, sobre les passades eleccions (imatge), podem adonar-nos-en que el cens últim estava xifrat en més de 5 milions de persones amb dret a vot.


Comptant que van assistir a votar 2,3 milions de persones, el resultat és que van anar a votar, bé a participar, el 43,75% de l'electorat. 

Som conscients que també van anar a votar menors d'edat i immigrants comunitaris o no que en un procés electoral no votarien. Bé, quants del total? Per tirar llarg, 200.000? això ens dóna 2,1 milions de vots de vots de majors d'edat. Dels quals 100 mil ho van fer pel No i 232 mil ho van fer per la resposta federal, el Sí-No.

Pregunta, aquests 100 mil del No, tots eren majors d'edat? I els 232 mil del Sí-No?
Només mirem els resultats dels menors i dels immigrants a descomptar del Sí-Sí? 
Respondre aquesta pregunta seria el quid de la qüestió. Però no ho sabem.

El que si sabem és que en un procés electoral normal, només voten els ciutadans amb dret de vot, aquells que ja tenen complerts els 18 anys i són ciutadans espanyols de ple dret. Allò tan cacarejat pels espanyolistes: ¿Qué pone en tu DNI?. 

Sinceritat, donem per deescomptat que l'art de la política consisteix a fer possible allò que la població vol. Per això es presenta un programa electoral -que poca gent es llegeix- i que per convincció, simpatia o altres raons, ho hi fa confiança. Fe. S'ho creu. Ho espera i ho desitja. En la concepció maquiavèlica de la política, hom faria servir els anhels dels ciutadans per a obtenir uns rèdits personals o fer el contrari del que s'ha proposat. La mala política. O l'antipolítica com se sent a dir a alguns opinadors.

Ordre, preguntem, algú pensa que el President de la Generalitat no és un home d'ordre? A aquestes alçades? El procés cap a la resuperació de la llibertat política s'ha portat des d'un estricte ordre. Seguit per ERC, que dins de tot, també és un partit d'ordre. Revolucionaris sí, però ordenats. La revolució que, en el cas català, no implica violència ni trencar una sola paperera. I així ho hem demostrat en les Diades 2012, 2013 i 2014. Tanta gent i ni un sol incident. Ordre.

Esperança, la qualitat final, esperança en què el món que s'albira és un Món millor. Un Món que construirem nosaltres, aplegant voluntats i diversitat. Construint, de debò, un país que ens mereixem. El país que ens mereixem. I la simple raó és perquè som catalans. SOM CATALANS. I això no és ni millorni pitjor que ser una altra cosa. Tenim una cosmovisió, una manera d'entendre la vida d'una determinada manera. I la posem a la pràctica. I ho volem seguir fent. Amb els nostres errors i els nostres encerts. Esperança que el futur és millor. Pels nostres fills i néts. 

Ens ho mereixemi ho desitgem. Ara només cal posar-ho en solfa en unes urnes. 
S'acosta el tram final del procés. S'acosta l'etapa definitiva. Allà on ens hi juguem el tot o res. I ho volem TOT i no renunciem a RES.

Per cert, Convergència ja va virar cap a un espai polític de centre-esquerra focalitzant el seu programa cap els aspectes més socials -aufemísticament en van dir eixamplar la base-. Bé. Ahir es va produir la refundació de CDC. Va passar, en 1 hora i 30 minuts, de l'autonomisme a l'independentisme. I va haver-n'hi prou amb un discurs del seu líder. 

Per tant, CALMA, CONFIANÇA, ORDRE i ESPERANÇA perquè el final s'acosta, el començament del final de la Catalunya autonòmica es va fixar metodològicament ahir. Només ens falta una cosa: la data. La data de caducitat de la Catalunya espanyola.


GUANYAREM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada