diumenge, 17 d’abril de 2016

Ara que no ens llegeix ningú: un conte (1a part)

Compatriotes, 

Ara que no ens llegeix ningú voldríem explicar-vos la primera part d'un conte. Un conte del qual tota semblança amb la realitat... 

El Tribunal Constitucional del Regne d'Espanya després de duríssimes discussions, havans i reunions en places de curses de braus va decidir que aquell fill del Parlament votat en referèndum pels catalans i previ ribot de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados havia de ser escapçat, retallat, reinterpretat, mutilat i passat pel bisturí de tan brillants ments constitucionals patris. 

Aquella decisió lluny de satisfer els insaciables catalans va portar a enervar-los una mica més. Els nivells de sentiment d'incromprensió van portar el 10 de juliol de 2010 -amb el cos de l'Estatut encara calent sobre la taula d'autòpsies constitucional- a llençar al carrer a milers i milers de catalans i catalanes farts de tal ignomínia. 

Una altra escopinada que regalimava galta avall, agre, purulent i mocosa. Fins aquí hem arribat! Ja n'hi ha prou! Una àmplia capa de la nació catalana sortia al carrer. Hi havia de tot. Des de burgesos, burgesets, aburgesats, menestrals, treballadors de nòmina, autònoms, obrers, masovers, pagesos. De tot color i condició. 

Aquesta manifestació marca l'inici del que d'ara en endavat en direm PROCÉS. Procés de recuperació de la sobirania/independència del poble de Catalunya i de les seves institucions.

Aquella manifestació va servir als líders polítics catalans i forans, la força del protosobiranisme. Clar que van aprofitar-la i van motivar el poble a sortir al carrer. 

Al cap d'uns mesos, el President de la Generalitat, José Montilla donava per esgotat el seu mandat -ell havia estat ministre del govern de José Luis Rodríguez Zapatero que va ribotar el text- i convocava eleccions al Parlament que va guanyar la coalició Convergència i Unió amb una majoria de 62 diputats amb la proposta flamant i il·lusòria del cacarejat Pacte Fiscal: una mena de concert econòmic al qual, el govern espanyol s'hi va negar en rodó. 

La cara de la moneda va ribotar l'Estatut i la creu va ser la recollida de firmes en contra d'ell -¿una firmita contra los catalanes?- i la presentació del recurs d'inconstitucionalitat  posterior. 

Amb tot, Mas i Duran -qui?- van pactar amb la creu iniciar una política d'ajustament pressupostari altra ment conegut pel seu àlies: retallades. La idea era simple a partir de l'eslògan acunyat pel partit polític Solidaritat Catalana per la Independència: "Madrid ens roba". Va calar.

La societat civil no va trigar a organitzar-se amb la creacó de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC, 2011). Aquí apareix una menja, un bolet de sota terra olorós i gustós: la tòfona (retingueu a la memòria el verb trufar de la que en parlarem en la segona part). 

El 2012, l'ANC promou una de les majors mobilitzacions ciutadanes que mai hagi viscut la capital del país amb el lema Catalunya: Nou Estat d'Europa. Milers i milers de catalans i catalanes es manifesten i Mas dissol el Parlament i convoca noves eleccions per al 25 de novembre. Majoria de CiU amb 50 diputats més 21 d'ERC que havia canviat de líder en Oriol Junqueras, alcalde del baixllobregatí Sant Vicenç dels Horts. La idea de la campanya va ser el dret a decidir un nom light per al dur Dret d'autodeterminació

Ara, sí, el protosobiranisme s'havia convertit, gràcies a unes eleccions en sobiranisme. Amb ell o contra ell. I la idea va calar com aquella de SI: tots els partits que es van presentar s'hi van abocar: tots excepte el PP i C's hi van estar a favor -amb més o menys matisos-. 

El juny de 2013, es crea El Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Organització que havia de reunir a totes aquelles institucions i institucionetes, xiringuitos i altres oficines de col·locació favorables a la convocatòria d'un referèndum dita consulta -no fos pas que a algú li agafés un atac de feridura- per a que els catalans i catalanes decidissin el seu futur polític, nacional, jurídic i el que fos.

Castella va cremar. De nord a sud de les Espanyes cremava: ¿qué se han creído estos catalanes?. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca de les lindeses que ens van dedicar.

Pel setembre de 2013 l'ANC proposava la Via catalana. Unir de sud a nord el país amb una cadena humana i pel desembre de 2013, després de cafès, reunions, pastetes, macarrons i pollastre es va acordar la pregunta del referèndum o consulta popular.

Abans de la consulta -un exitàs com mai- va haver una altra mobilització la de l'11 de setembre de 2014 Ara és l'hora, que va unir la Gran Via de les Corts Catalanes i l'Avinguda Diagonal a la Plaça de les Glòries -obres apart-. 

L'ANC va tenir la missió de mobilitzar i conscienciar el poble i així arribem al gloriós 9 de novembre de 2014. 2 milions de persones surten de casa a votar. Un èxit. Un exitàs. 


Aquí un gat i aquí un gos i aquesta primera part del conte, ja s'ha fos.

Cap comentari:

Publica un comentari