La brama

Compatriotes,

Aquests dies corre una brama. La brama dels indecisos. 

I tot a partir de l'última enquesta que ha publicat el diari El Periódico de Catalunya del Grupo Zeta publicada el 21 del passat mes de novembre.

Aquest últim sondeig electoral mostra que CiU i ERC assolirien majoria, els va del canto d'un duro. 

La mostra evidencia també que els partits espanyolistes pateixen una davallada excepte els lerrouxites ciudadanos. Els espanyolistes hiperventilats. 

Bé, fins aquí unes línies sobre l'horitzó que apunta l'empresa GESOP per al diari que li ha encarregat l'enquesta. 

Cuinada més o menys, l'enquesta reflecteix el quid de la qüestió. No en farem una anàlisi sociològica ni politològica. No és la nostra tasca. Se n'ha parlat i se'n continua parlant. 

El no mostra el diari és el percentatge dels anomenats indecisos -dels quals en parlarem després-. I ens referim a aquest terme després que el MHP Mas, dimarts 25 de novembre passat, i Oriol Junqueras el passat dimarts 2, cap d'ERC i soci de CiU per a la governabilitat de la legislatura -no ho oblidèssim- van oferir llurs conferències -xerrades- per a explicar com veuen la situació i quin és el pas a fer en els pròxims mesos de cara a finalitzar l'anomenat procés. 

El procés que ens ha de portar a la recuperació de les llibertats política i nacional. Totes dues. Sumeu-hi el factor social i ja tenim l'equació: 

sobirania +  independència + repartiment dels impostos i inversions

Ni més ni menys és això. Decidir el que volguem (programa i polítiques de govern) quan volguem (eleccions) i com ho volguem (referèndums i consultes). No hi ha més, és el TOT.

Ara, per assolir aquesta arcàdia/ítaca hem de ser conscients que primer de tot hi hem d'arribar. I aquí hi ha la lluita. 

Per tant, 

Com hi arribem? 

Amb unes eleccions perquè dins d'Espanya és impossible i ho seguirà essent, la materialització d'un referèndum d'autodeterminació. Espanya ha dit que la seva sagrada unitat no es toca. Per les bones, no. A males, els l'han trencat tantes vegades que ja no ve d'una.

Quan? 

El més aviat possible. Al gener? Difícil. Nosaltres ens inclinem que si hi ha eleccions -dites plebiscitàries- seran al febrer i vaticinem -a risc de caure en l'error- que podrien ser el diumenge 8 o, a tot estirar, el 15.

Per què? 

Per a instituir un govern el més ampli possible que meni Catalunya cap a la independència i poder construir l'Estat que tant necessitem. Ni millor ni pitjor que els altres Estats del món. Només que aquest, serà el nostre. El que ha de treballar per a nosaltres, el que es ha de servir a catalanes i catalans a apropar-nos a la felicitat -com van dir els pares de la pàtria nord-americana-. Per a què sino? És una bona idea al capdavall. Ajudar la població a que s'apropi a la felicitat. Assolir-la o no serà qüestió de cadascú. Però com a mínim que l'Estat ens proporcioni les eines per intentar-ho. Idealismes a part, seria bo que l'Estat no ens perjudiqui ni com es diu popularment ens putegi.

Arribats fins aquí, cal fer esment que ambdós líders han prposat idees una mica diferents. No molt, però el suficient per a poder arribar a un acord. Dels maximalismes a la realitat. 

I tal com deia la presidenta de l'Assemblea Nacional, Carme Forcadell, s'ha de pactar per arribar a un programa, llista electoral i govern consensuats abans que el President Mas dissolgui el Parlament i anem a les eleccions/referèndum.

Sembla que l'entesa la vol tothom que vol arribar a la independència. Anem-hi doncs.

Per concloure recuperem el tema dels indecisos. Aquesta brama que corre.

Qui són?

Quants són?

Què van votar el novembre de 2012?

Van votar el 9-N? Què van votar?

Són votants actius?
Són abstencionistes?

Són gent que vota en blanc?

Aquestes respostes no les ha donat cap enquesta. Ni una. Només ens diuen que són entre 300.000 i 500.000 persones. Estan fent anar la calculadora a partir de la participació i vots de les eleccions del 2012 i els vots del 9-N. Ara, una cosa és un referèndum -amb totes les seves condicions, tipus Quebec- i una altra, sónun es eleccions o qui té majoria absoluta al Parlament aplica el seu programa -recordant que la majoria absoluta és el 50% + 1; o el que és el mateix, 68 diputats de 135-. 

Amb tot sabem quants van anar a votar el 9-N.

 

I també sabem quants van anar a votar en les passades eleccions -novembre 2012-, quants no van anar a votar i quants van votar en blanc. 

Els wikipedistes en el seu article ens ofereixen unes xifres lleugerament diferents.

Els wikipedistes però, a diferència del document del Parlament recullen els vots nuls i els blancs.

I aquestes últimes eleccions el percentatge de participació va ser el més elevat de tots. El més elevat de tots. Les majories queden clares, doncs. I no sembla a partir de les enquestes publicades que la cosa varia, si més no, en grans xifres.

Llavors, de què estem discutint si sabem que som la majoria social i política del país? No  tenim prou clar que el procés acabarà com i quan volguem. No en tenim ganes?

Parlen dels indecisos com si aquests poguessin fer decantar la balança. Però sempre hi ha un però i que pocs tenen en compte: si van a votar. 

Si no van a votar, els indecisos passen a ser vots per a l'abstenció -el tantsemenfotisme- i no és gens menyspreable, més del 32% de l'electorat a Catalunya no vota.

Arribarem a un percentatge de particpació superior a la del 2012? Retornarem a xifres d'anteriors processos electorals? Més que res per a que tothom tingui clar que aquestes eleccions són el referèndum que els espanyols han blocat. Aquí sí que decidim. I és clar, es decidirà política social -quin riure!-, política social a cop de crèdit del FLA espanyol, o el que és el mateix, el prèstec dels diners que paguem els catalans a l'Estat espanyol i que aquest retorna/concedeix a la Generalitat de Catalunya a canvi d'interessos amb l'excusa de que les Comunitats Autònomes no vagin als mercats financers internacionals. Total, el FLA és una més de les eines perverses que té el pervers Estat espanyol per a collar les autonomies, maquillat d'ajuda financera, és una eina per a extorquir doblement els ciutadans.

Acabem, els indecisos -per decidir independència sí o no- votaran? Tranquils, si no voten, ja votarem nosaltres per ells, ja decidirem per ells. I si a l'últim moment es decideixen per fer-nos costat, benvinguts al club que vol millorar aquest país.  I si voten quedar-se aigual com estem i romandre a Espanya, qe sàpiguen perfectament a què ens enfrontarem a partir del dia següent de les eleccions: som del pensament que donada la política del govern espanyol de qualsevol color, la cosa no millorarà, ans al contrari, té tots ls visos d'empitjorar. Si és del psoe, poc a poc però sense aturador. I si és del pp amb majoria absolutista, les plagues d'Egipte seran un conte infantil. Piconadora a tota màquina. Així podran tapar els seus afers escandalosos mirant cap al nord-est de la península tot brandant un exemplar de la Constitució espanyola -a mode de roc- amb el que no dubtaran a picar-nos el cap ni un sol moment. 

Ara ja ho sabeu amics indecisos. Entre la brama d'uns i altres, penseu que heu de decidir. Que no hi ha volta de full. 

Que no teniu opció d'amagar-vos. 

Que no podeu amagar el cap sota l'ala. 

Que no podeu dissimular, ja no. 

Que no podem suportar més aquesta situació.

Que ens hi juguem molt. 

Que us hi jugueu molt.

Que el futur dels nostres fills i néts depèn de nosaltres.

Que estem en un punt decisiu de la nostra Història. Sí, de la nostra i de la vostra. De la de tots.

I finalment tingueu clar que si ens alcem amb la victòria, us durem a la terra promesa, però si ho fan els altres, us duran com a mínim, al purgatori. Després no us queixeu. No en tindreu cap dret. Cap!

Corre la brama. I la que ens interessa és la que fa bandera d'aquest lema: 

el procés nacional és el procés social

GUANYAREM!






P.S: dues imatges per als indecisos acabades de treure del forn...

Voler ser qui no ets

Compatriotes,

Ahir ens visitava el cap del govern de la metròpoli. Bé, més que una visita, passejada pels carrers o un acte cívic, era una visita a un acte del seu partit al luxós Hotel Vela o W, el periodista Andreu Barnils en fa la crònica i ens ho deixa ben clar: Rajoy visita un hotel de cinc estrelles.

A l'acte no hi faltava ni l'apuntador. Havien convidat una claca d'un dels barris del Cap i Casal amb la renda més baixa com podeu veure al quadre següent: 

Té quelcom de pornogràfic que un partit polític trufat de corruptes i de corrupció convidi amb autocar-i-entrepà -pagats pel partit?- a gent que les ha d'estar passant realment malament. 

Els metropolitans han convidat a la tropa. Convençuts. Militants de les idees que ells van patir. Potser no ho saben. 

Realment són conservadors? En principi, pel barri on viuen són minoria minoritària. És l'hivernacle de vots de partits anomenats d'esquerres, altra cosa són que les polítiques socials que aquests partits d'esquerres hagin portat a la praxi.

A Catalunya, els nacionalistes conservadors espanyols també són minoria. La minoria minoritària que es manifesta, crida, brama i despotrica. 

Llavors què són? Nacionalistes espanyols. Ah! Aquí la cosa canvia. Nacionalistes perquè s'identifiquen amb el projecte nacional espanyol, és clar.  Llavors, tan és que votin esquerra o dreta, voten un projecte nacional. I el català no és el seu. No ho dubten un sol instant. Catalunya forma part del seu tot. El tot espanyol. Catalunya només és una part d'aquest tot i no entenen el seu tot sense aquesta part. No ho entenen? Segur? Podria ser que neguessin la realitat, com els seus caps de files, el metropolità i la legatus cataloniae, aquella senyora que sempre crida i que repeteix una vegada i una altra que ella és la veu d'una anomanada majoria silenciosa que no la vota. 

Ha de ser mentalment dur proclamar als quatre vents voler ser qui no ets i que la realitat et desmenteixi i et clavi a la cara la plantofada de qui realment ets. Però recordem que tenen tot el suport de tot un aparell estatal: govern, funcionaris, premsa al servei del règim i col·laboradors i altres altaveus mediàtics. Aquí cal tenir en compte el però, perquè repetir un missatge mil vegades, no converteix el missatge en veritat i molt menys en realitat. Una mentida continua essent una mentida.

Ho saben? Segur! Llavors? Cinisme, hipocresia i mentida. Llavors, quins valors prediquen aquesta gent que munten un acte a l'hotel més luxós de Barcelona i hi conviden gent del barri amb la renda més baixa?

Quan un partit, acusat de lucra-se d'una de les trames de corrupció -cas Gürtel- més importants dels últims anys, quins valors pot predicar? Només un, la Sagrada Unidad de España. No queda res. No hi ha res més. Per això van atacar amb vehemència, la proposta de llista unitària que va proposar el MHP Mas a la conferència que va fer el dimarts 25 de la setmana passada davant d'un auditori ple a vessar.  

Potser tindrem eleccions a finals de febrer o principis de març, quan la llista unitària o la llista pel sí, la llista de país, en definitiva La Llista estigui tancada.

Ara, els catalans ja saben que aquella sideral que proposaven alguns anomenat -la tercera via- és res. 

Ara ja ningú es pot enganyar i ni enganayar els altres. Aquest discurs va quedar mort i enterrat. caldrà saber què en diuen els opinadors afectes. Afectes a la causa del sideral encaix de Catalunya a Espanya. Un encaix que es va fer fa 300 anys després de 40.000 bales de canó i el cost humà, econòmic, polític i jurídic brutal posterior.

Un encaix que mai ha estat natural ni voluntari. I que després de 300 anys encara recordem. un encaix que volem desfer. Ja no hi ha més a discutir perquè la població i els partits catalans ja saben que amb el Gobierno de España no hi ha res a negociar. Res.

Desencaixar-se del Regne d'Espanya només es pot fer d'una sola i única manera, democràticament i pacífica: eleccions amb caràcter plebiscitari on el poble decideixi què fem. Nosaltres ho volem així. Preparem-nos perquè la fase final està al tombant de la cantonada, els dies passaran i no ens podem posar nerviosos. L'objectiu a assolir, a reconquerir és massaimportant per a deixar-nos portar per pessimismes i resignacions. Tampoc podem caure en l'autocomplaença del està guanyat. Encara no. Cal un esforç final perquè... al final, 

GUANYAREM!

El començament del final

Compatriotes,

Ahir a la tarda al Palau de Congressos del Fòrum, el molt Honorable President Mas va anunciar el full de ruta metodològic cap a la libertat de Catalunya. 

L'escenografia era ben simple i senzilla, predomini del color blau. 

El color blau què significa? CALMA, CONFIANÇA, SINCERITAT, ORDRE i ESPERANÇA.

I el President Mas va posar en solfa aquestes quatre característiques per definir el seu projecte polític que ens ha de menar cap a la tan desitjada independència. No a ser-ne, sinó a recuperar-la. 

Calma, discurs pausat, amb embranzida, amb èpica. Calia animar de la tropa que després del 9-N semblava que s'hagués apaivagat una mica. I aquest apaivagament l'han aprofitat uns i altres per a fer declaracions i moure's; i uns altres per a publicar enquestes d'intenció de vot amb els efectes post 9-N de fons.

Els socialistes, ràpidament a oferir-se per a aprovar uns pressupostos ofegats, intervinguts i fins a un punt antisocials. Uns pressupostos espanyols.

Els catalanistes del PSC van moure's veient que el Nou PSC s'enfonsa com el Titànic. Un partit que ja amb Pere Navarro mostrava preocupants símptomes d'espanyolització.

Iniciativa, veient que Podemos els adelanta per l'esquerra també s'ha mogut. Dues ànimes que veurem com aguantaran l'embat de l'etapa final del procés.

I finalment el deslleial mariatxi Duran no se n'estava dilluns al vespre a Can Cuní, tele amiga on sempre li tenen una cadira i un raconet on esplaiar-se per a llençar les seves andanades contra el propi president, el seu partit CDC -del que en parlarem després- i contra el soci de govern -ERC-.  Ara, veurem què fa el seu partit UDC. Duran, personatge acabat en la política catalana, dóna els últims cops de cua, com el peix fora de l'aigua que està respirant les últimes alenades d'aire abans del fet bioògic. Ho intentarà tot per endusr-se els més fidels. Però el gruix del partit, romandrà amb el President. Hi ha molt en joc. Massa.

Confiança, el President se l'ha guanyat. I només pel senzill fet que es opt resumir en un número i una lletra: 9-N. Quan tothom deia que no es faria, es fa. I la gent, la nostra gent ha respost amb contundència. Atenent a les dades que proporciona el Parlament de Catalunya, sobre les passades eleccions (imatge), podem adonar-nos-en que el cens últim estava xifrat en més de 5 milions de persones amb dret a vot.

Comptant que van assistir a votar 2,3 milions de persones, el resultat és que van anar a votar, bé a participar, el 43,75% de l'electorat. 

Som conscients que també van anar a votar menors d'edat i immigrants comunitaris o no que en un procés electoral no votarien. Bé, quants del total? Per tirar llarg, 200.000? això ens dóna 2,1 milions de vots de vots de majors d'edat. Dels quals 100 mil ho van fer pel No i 232 mil ho van fer per la resposta federal, el Sí-No.

Pregunta, aquests 100 mil del No, tots eren majors d'edat? I els 232 mil del Sí-No?

Només mirem els resultats dels menors i dels immigrants a descomptar del Sí-Sí? 

Respondre aquesta pregunta seria el quid de la qüestió. Però no ho sabem.

El que si sabem és que en un procés electoral normal, només voten els ciutadans amb dret de vot, aquells que ja tenen complerts els 18 anys i són ciutadans espanyols de ple dret. Allò tan cacarejat pels espanyolistes: ¿Qué pone en tu DNI?. 

Sinceritat, donem per deescomptat que l'art de la política consisteix a fer possible allò que la població vol. Per això es presenta un programa electoral -que poca gent es llegeix- i que per convincció, simpatia o altres raons, ho hi fa confiança. Fe. S'ho creu. Ho espera i ho desitja. En la concepció maquiavèlica de la política, hom faria servir els anhels dels ciutadans per a obtenir uns rèdits personals o fer el contrari del que s'ha proposat. La mala política. O l'antipolítica com se sent a dir a alguns opinadors.

Ordre, preguntem, algú pensa que el President de la Generalitat no és un home d'ordre? A aquestes alçades? El procés cap a la resuperació de la llibertat política s'ha portat des d'un estricte ordre. Seguit per ERC, que dins de tot, també és un partit d'ordre. Revolucionaris sí, però ordenats. La revolució que, en el cas català, no implica violència ni trencar una sola paperera. I així ho hem demostrat en les Diades 2012, 2013 i 2014. Tanta gent i ni un sol incident. Ordre.

Esperança, la qualitat final, esperança en què el món que s'albira és un Món millor. Un Món que construirem nosaltres, aplegant voluntats i diversitat. Construint, de debò, un país que ens mereixem. El país que ens mereixem. I la simple raó és perquè som catalans. SOM CATALANS. I això no és ni millorni pitjor que ser una altra cosa. Tenim una cosmovisió, una manera d'entendre la vida d'una determinada manera. I la posem a la pràctica. I ho volem seguir fent. Amb els nostres errors i els nostres encerts. Esperança que el futur és millor. Pels nostres fills i néts. 

Ens ho mereixemi ho desitgem. Ara només cal posar-ho en solfa en unes urnes. 

S'acosta el tram final del procés. S'acosta l'etapa definitiva. Allà on ens hi juguem el tot o res. I ho volem TOT i no renunciem a RES.

Per cert, Convergència ja va virar cap a un espai polític de centre-esquerra focalitzant el seu programa cap els aspectes més socials -aufemísticament en van dir eixamplar la base-. Bé. Ahir es va produir la refundació de CDC. Va passar, en 1 hora i 30 minuts, de l'autonomisme a l'independentisme. I va haver-n'hi prou amb un discurs del seu líder. 

Per tant, CALMA, CONFIANÇA, ORDRE i ESPERANÇA perquè el final s'acosta, el començament del final de la Catalunya autonòmica es va fixar metodològicament ahir. Només ens falta una cosa: la data. La data de caducitat de la Catalunya espanyola.

GUANYAREM