14 d'abril II

Compatriotes, 

Avui, com hem dit en un escrit anterior, som a 14 d'abril de 2013. Aniversari de la proclamació de la República catalana i de la 2ª República espanyola. 

Bé. I perquè hauríem de celebrar aital efemèride? Que ho celebrin al país veí, mira, encara. Però a Catalunya, la celebració no hauria d'estar en consonància amb la celebració espanyola. En absolut. La República catalana era alguna cosa més. 

Van ser Lluís Companys i Francesc Macià, els que la van proclamar. El primer des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona i el segon des del balcó del Palau de la Generalitat.

I tot seguit, els emissaris del govern provisional republicà espanyol va desplaçar-se a Barcelona a negociar que la República catalana fos substituïda per un govern autònom, la Generalitat de Catalunya. 

I aquesta autonomia havia de tenir la seva llei, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya elaborat al Santuari de Núria per una comissió de parlamentaris. 

Si Catalunya volia fer el seu camí, el país veí li recordava que no, que el camí l'havien de fer junts. No podia ser que Catalunya emprengués el seu propi viatge sense el bagatge espanyol. 

I l'estatut, com no podia ser d'una altra manera, va comportar una forta campanya plena d'odi i d'hostilitat cap a allò que significa Catalunya i els seus desitjos de llibertat. Van posar-se a la feina. La campanya de difamacions i d'insults cap a Catalunya, els seus caps polítics i tot allò que fes olor a català va ser d'una brutalitat que no es coneixia des de l'ocupació del país per part de les tropes borbòniques 218 anys abans. 

Els diaris més conseravdors i d'altres que no tant, més els pamflets que van imprimir-se i repartir-se entre la població del país veí demonitzaven les ànsies de llibertat, encara que limitada, dels catalans. Ni parlar-ne d'una llibertat pactada.

El pacte es va repetir el 1979 després de la dictadura i així ens va anar. Vam anar fent. Fèiem puta i la Ramoneta. I les dues anaven a pescar amb un cove. Un cove de peix que només s'omplia de sardineta i salaó. El lluç trigava a venir. El mercat es va abaratir entre els anys 1996 i 2000, el lluç va ser llucet i va arribar a les nostres taules. Però sabíem que no n'hi havia prou. I es va voler canviar el cove. Volíem lluç de palangre.

L'operació canviem el cove es va convertir en una  repetició, per tercera vegada, del pacte. Però la reacció a l'operació canvi de cove  iniciada l'any 2003 va ser de traca. L'espanyolisme va enfundar-se l'armadura de el Cid i al crit de Santiago y cierra España van començar la campanya que van dur a terme els membres del partit dels mentiders i dels sobres amb el cap exercint de mestre de cerimònies i el cove va anar a parar a la cova. A la caverna.

L'afer del canvi de cove/estatut ja sabem com va acabar. El cove van esbotzar-lo i destripar-lo. Van trencar-lo en mil bocins. Ens vam quedar, sense lluç, llucet, sardineta ni salaó. El peix s'havia podrit i el cove estava trencat.

A 14 d'abril de 2013, els catalans no hem de celebrar la proclamació de la República catalana dins la Repúblicana espanyola perque ja sabem com acaba el conte. Ara estem en el punt de no retorn. Ja no volem una llibertat  -en minúscules- limitada i pactada. Ara la volem tota. Sencera, LLIBERTAT. La volem en majúscules. 

Alguns la volen pactada i altres la volen sense pacte. Amb o sense pacte, l'aconseguirem. Perque si no l'aconseguim, serà el final de Catalunya i els catalans. 

Guanyarem!