Clamor a l'Ateneu

Compatriotes, 

Aquest vespre hem assistit a la conferència que organitzava el "Fòrum Cívic" a l'Ateneu Barcelonès per parlar del federalisme. A les primeres files hi havia Marina Geli,  Rocío Martínez Sampere, Antoni Ros Marbà, Josep Maria Sala i Agustí Colomines... entre d'altres.

L'acte ha estat presentat per l'eurodiputada catalana socialista Maria Badia i els ponenets han estat Josep Font, un eurodiputat socialdemòcrata alemany, l'exconseller d'economia del govern de José Montilla, Antoni Castells i l'alcalde de Lleida, Àngel Ros.

L'acte ha començat amb un parlament de na Maria Badia. Introducció que sintèticament es resumeix en la frase, federalisme versus independentisme. Defensa del federalisme, com no!

Després han començat les ponències. La primera l'ha fet Josep Font -el primer per l'esquerra- i ha fet una breu i esquemàtica il·lustració de la situació de partida històrica de Catalunya i el seu sotmetiment a Espanya, de matriu castellana. 

El següent ha estat l'eurodiputat alemany que ha blasmat el sistema federal alemany, els seus mecanismes institucionals, l'articulació del poder polític dels estats -landers- i del poder de la República i els mecanismes de correcció fiscal. L'Arcàdia federal!

El tercer, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros. Ha desganat els orígens del federalisme a Catalunya amb Valentí Almirall i la necessitat de diàleg entre Catalunya i l'estat espanyol. Federalisme on the rocks!

I l'últim ha estat l'exconseller, que ha dit algunes coses interessants i algunes altres que, en fí, creiem que no se les creu ni ell. Primer ha apostat per a que dins de Catalunyas es crei un front ampli dels partits que van presentar-se a les eleccions amb el dret a decidir com a punt primer del seu programa electoral. Que els socialistes van a roda dels dos principals partits catalans és evident o més que evident. I que van perduts, també. La queixa que els socialistes no van ser convidats al pacte de governabilitat i que van quedar-ne fora, els cou. Ha quedat palès.
 

I sort que van presentar la moció al Congreso de los Diputados i al Parlament Nacional on van aconseguir que els votessin a favor la moció en favor del diàleg entre els dos governs per tal de poder fer a Catalunya un referèndum d'autodeterminació. 104 de 135, la xifra màgica.

Però s'ha queixat que, a Catalunya, ja no parlem del referèndum. Parlem d'independència. Literalment ha dit: "Posem el carro davant dels ous [sic]" per després rectificar i dir "bous", entre rialles del públic.

Total, la tesi era la següent: entre el federalisme que dalt a baix que proposa el psc i el psoe -prèvia reforma de la seva constitució- [un rentat de cara, nominalisme, com ja hem dit en aquest blog] i la indepedència, ell triava independència. Perque volia el màxim poder polític per a la nostra Nació. 

Ah! El tema és aquest. I què carai es pensava? Per a que volem la independència? 

Doncs això. Per tenir i exercir el poder per al nostre benefici. No que ens l'exerceixin i menys encara, en contra nostra.

Total, que en el torn de preguntes del públic, la cosa ha estat brutal! Sensacional! Col·losal! Estratosfèric! Ha hagut sis intervencions, d'aquestes, 5 han estat proclames independentistes i una, un míting. Cal dir que el públic ha aplaudit les 5 intervencions en favor de la INDEPENDÈNCIA de la Nació de manera clamorosa. 

Clamor a l'Ateneu en favor de la INDEPENDÈNCIA i la LLIBERTAT.

El federalisme s'ha demostrat una idea impossible. Un somni. Com diria aquell, una quimera. Ja que, per a ser federals, cal un pacte. I sabem, del cert, seguríssim, que de pactes, amb el país veí, pocs. Cap. Ni un. No volen. 

Com ha dit una de les persones del públic: "dialogar amb espanya és com jugar sol a futbol". Magistral!

Guanyarem!

P.S: demà dissabte assistirem a un altre acte. En farem la crònica.