Ara que no ens llegeix ningú: un conte (2a part)

Compatriotes, 

Ara que no ens llegeix ningú voldríem explicar-vos la segora part d'un conte. Un conte del qual tota semblança amb la realitat...

Aquesta segona part arrenca en el paràgraf de la 1a part: "La societat civil no va trigar a organitzar-se amb la creacó de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC, 2011). Aquí apareix una menja, un bolet de sota terra olorós i gustós: la tòfona (retingueu a la memòria el verb trufar de la que en parlarem en la segona part)."

Aquesta segona part va d'això, de tòfones i sobretot de trufar.

Quina és la missió de l'ANC? Mobilitzar i conscienciar la societat catalana dita el poble.
Aquesta missió la comparteix ex aequo amb dues organitzacions més, la primera és Òmnium Cultural i l'altra és Súmate. D'Òmnium ja en sabem tot o gairebé tot. I de Súmate sabem el que hem de saber: neix de sectors socials castellanoparlants "apartidista i sense ànim de lucre l'objectiu de la qual és informar i promoure el vot independentista entre aquells catalans que tenen la llengua i la cultura espanyoles com a pròpies". Súmate neix el 2013 i l'objectiu és propagar l'ideal independentista entre aquest sector de població catalana que alguns il·lustrats consideraven refractària al fenomen. L'associació també ha estat trufada des de dins i des de fora pels partits, afins, amics, coneguts i saludats...

Totes tres  entitats van donar publicitat a una Idea Força imparable:

Aprofitar el descontentament de les classes pooulars i mitjanes per fer el procés d'independènciade Catalunya. 

A aquesta idea força va anar lligada a altres tres no menys potents:

1. La creació de l'ANC, que des dels seus inicis va estar trufada de militants i exmilitants dels partits polítics sobiranistes, afins, amics, coneguts i saludats... i resultant en més o menys discussions internes -lluites entre els esmentats anteriorment per fer-se ideològicament hegemònics dins l'ANC, no ho perdèssim de vista...-, com dèiem, la creació de l'ANC va servir per alenar, catalitzar i organitzar les mobilitzacions populars com a estructura dels suprapartits sobiranistes/independentistes: CiU (abans del trencament de la Federació i el sorgiment de Demòcrates de Catalunya), ERC i la minoritària CUP.

El que als partits podria costar-los sang, suor, discussions, debats interns i alguna que altra llàgrima van delegar-ho -implícitament- en l'ANC. Els partits han donat suport i han alenat a l'ANC a partir de militants i simpatitzants a mobilitzar-se -vist sense ser vistos (sense sigles de partits, volem dir)-. Unitat social sense -en aparença- unitat política.

2. ERC també havia de fer la seva petita transició ja que el partit havia de renovar-ne el lideratge, Oriol Junqueras va ser escollit pel setembre del 2011, i superar així, l'etapa tripartita i la poc reeixida tàctica de la pluja fina imulsada per Carod-Rovira i cia.

3. I última. La implosió del sistema de partits autonòmic (alguns amb més història que altres, tot sigui dit). Això és: la federació Convergència i Unió, el Partit dels Socialistes de Catalunya i, en un altre sentit, els hereus del PSUC, Iniciativa per Catalunya-Verds que tractarem més endavant.

El trencament de la federació CiU podem dir que va ser una jugada per fer net.
Net del llast que representava Josep Antoni Duran i Lleida i els seus acòlits i la seva manera de fer política -el pujolià peix-al-covisme-. Un trencament forçat per CDC. I això tenia dos precedents públics i notoris:
1. l'operació Vila d'Abadal, fallida
2. la negativa del govern de l'Estat a ni tan sols parlar del Pacte Fiscal i de l'exercici del Dret a Decidir.

Aquesta segona va propiciar el decantament d'un potent corrent intern favorable a la independència de Catalunya, l'escissió del 50% dels militants d'Unió que van crear el nou partit Demòcrates de Catalunya, decididament independentista. Resultat, l'ensorrament social i polític del que en va quedar del partit fundat pel màrtir Carrasco i Formiguera.

Pel que fa al PSC, el trencament intern es va produir per la disjuntiva de donar suport al Dret a Decidir. Les famoses dues ànimes es van visualitzar més que mai amb el sorgiment de corrents interns sobiranistes provinents del sector més obertament catalanista: Avancem i Més van ser les dues plataformes resultants.

Avancem va pactar/aliar-se amb CiU/CDC i Més va pactar/aliar-se amb ERC. La socialdemocràcia catalanista es repartia entre els dos partits sobiranistes/independentistes dominants. La resta del partit es va tancar en la defensa d'un impossible dret a decidir pactat amb l'Estat de Pere Navarro o bé d'una, també impossible, reforma federal d'Espanya -a dia d'avui fantasmagòrica-.

Hi ha un factor que tot seguit explicarem: l'aparició de Podemos i el factor eleccions europees per a calibrar si el fenomen era només això o pitjor (bluf) o quelcom més (consolidació electoral). Per tant les eleccions al Parlament Europeu de 2014 en serien la prova perfecta per a mesurar forces o obtenir la pista de com podrien evolucionar.

La incògnita de Podemos a Catalunya era, quin espai ocuparia i qui el formaria. En les seves diverses formes: BeC o CSQeP ja sabem quin espai polític ocupen, qui en forma part i per a què serveixen respecte del PROCÉS.

Punt i apart.  

A partir d'aquí cal primer que feu una ullada a aquest vídeo que enllacem:

Teatro y del bueno, aquesta ha estat la tàctica/estratègia del sobiranisme/independentisme català.

Ens expliquem: presentar una fràgil unitat dels partits sobiranistes/independentistes i usar a la vegada l'efecte d'olla a pressió amb un objectiu: desorientar el contrari.

Tant CDC com ERC han mostrat de 2012 a 2015  aquest efecte:
1. han mostrat les seves diferències en públic (trufades apart), mentre que
2. al Parlament de Catalunya feien palesa una unitat d'acció -amb els seus més i menys-.

Però aquí és on sorgeix un factor distorsionador: la transformació/evolució de part de la PAH en Bec's-Podemos-CSQeP i el seu paper després de les eleccions municipals del 2015. Això comprta un altre factor: la no implosió d'IC-V amb la força d'UDC o el PSC. La IC-V de Joan Herrera i Dolora Camas va reinventar-se i va pactar amb PAH i Podemos per a no desaparèixer del mapa electoral. El resultat va ser una confluència heterogènia de sectors socials políticament desamparats o que IC-V havia deixat de representar. Un magma trufat d'activistes socials, membres o ex-membres de la plataforma PAH, de partits minoriaris o ultra minioritaris sense cap possibilitat d'obtenir representació institucional si es presentaven ells solets i finalment, de membres de certes institucionetes, organitzacions i fundacions d'amics, coneguts, saludats, passavolants, despistats (o no) i subvencionats.

La no tan esquerra independentista i la no esquerra van portar a terme allò tan cacarejat de l'argot popular i de les xarxes: "feed the troll" en favor de l'esquerra independentista. Però el resultat no va ser el que alguns pensaven i Colau va alçar-se amb la victòria -tot i que pírrica- a les eleccions municipals.

Resumint:
el sistema de partits autonòmics ha implotat
hi ha una majoria independentista al Parlament
han desaparegut UDC i IC-V (com a tal) de les institucions
CSQeP sembla que vulgui fer de tap al Procés
la trufada ANC es troba en plena fase de repensar-se
membres de Súmate estan al Parlament i al Congreso de los Diputados
hi ha tertulians i opinadors molt nerviosos

i Mas va fer un pas al costat designant Carles Puigdemont.


Per últim, pel Palau de la Generalitat van desfilant tots. Només falta que s'hi doni un tomb el propi Obama.


Aquí un gat i aquí un gos i aquest conte, ja s'ha fos (de moment).

Ara que no ens llegeix ningú: un conte (1a part)

Compatriotes, 

Ara que no ens llegeix ningú voldríem explicar-vos la primera part d'un conte. Un conte del qual tota semblança amb la realitat... 

El Tribunal Constitucional del Regne d'Espanya després de duríssimes discussions, havans i reunions en places de curses de braus va decidir que aquell fill del Parlament votat en referèndum pels catalans i previ ribot de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados havia de ser escapçat, retallat, reinterpretat, mutilat i passat pel bisturí de tan brillants ments constitucionals patris. 

Aquella decisió lluny de satisfer els insaciables catalans va portar a enervar-los una mica més. Els nivells de sentiment d'incromprensió van portar el 10 de juliol de 2010 -amb el cos de l'Estatut encara calent sobre la taula d'autòpsies constitucional- a llençar al carrer a milers i milers de catalans i catalanes farts de tal ignomínia. 

Una altra escopinada que regalimava galta avall, agre, purulent i mocosa. Fins aquí hem arribat! Ja n'hi ha prou! Una àmplia capa de la nació catalana sortia al carrer. Hi havia de tot. Des de burgesos, burgesets, aburgesats, menestrals, treballadors de nòmina, autònoms, obrers, masovers, pagesos. De tot color i condició. 

Aquesta manifestació marca l'inici del que d'ara en endavat en direm PROCÉS. Procés de recuperació de la sobirania/independència del poble de Catalunya i de les seves institucions.

Aquella manifestació va servir als líders polítics catalans i forans, la força del protosobiranisme. Clar que van aprofitar-la i van motivar el poble a sortir al carrer. 

Al cap d'uns mesos, el President de la Generalitat, José Montilla donava per esgotat el seu mandat -ell havia estat ministre del govern de José Luis Rodríguez Zapatero que va ribotar el text- i convocava eleccions al Parlament que va guanyar la coalició Convergència i Unió amb una majoria de 62 diputats amb la proposta flamant i il·lusòria del cacarejat Pacte Fiscal: una mena de concert econòmic al qual, el govern espanyol s'hi va negar en rodó. 

La cara de la moneda va ribotar l'Estatut i la creu va ser la recollida de firmes en contra d'ell -¿una firmita contra los catalanes?- i la presentació del recurs d'inconstitucionalitat  posterior. 

Amb tot, Mas i Duran -qui?- van pactar amb la creu iniciar una política d'ajustament pressupostari altra ment conegut pel seu àlies: retallades. La idea era simple a partir de l'eslògan acunyat pel partit polític Solidaritat Catalana per la Independència: "Madrid ens roba". Va calar.

La societat civil no va trigar a organitzar-se amb la creacó de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC, 2011). Aquí apareix una menja, un bolet de sota terra olorós i gustós: la tòfona (retingueu a la memòria el verb trufar de la que en parlarem en la segona part). 

El 2012, l'ANC promou una de les majors mobilitzacions ciutadanes que mai hagi viscut la capital del país amb el lema Catalunya: Nou Estat d'Europa. Milers i milers de catalans i catalanes es manifesten i Mas dissol el Parlament i convoca noves eleccions per al 25 de novembre. Majoria de CiU amb 50 diputats més 21 d'ERC que havia canviat de líder en Oriol Junqueras, alcalde del baixllobregatí Sant Vicenç dels Horts. La idea de la campanya va ser el dret a decidir un nom light per al dur Dret d'autodeterminació. 

Ara, sí, el protosobiranisme s'havia convertit, gràcies a unes eleccions en sobiranisme. Amb ell o contra ell. I la idea va calar com aquella de SI: tots els partits que es van presentar s'hi van abocar: tots excepte el PP i C's hi van estar a favor -amb més o menys matisos-. 

El juny de 2013, es crea El Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Organització que havia de reunir a totes aquelles institucions i institucionetes, xiringuitos i altres oficines de col·locació favorables a la convocatòria d'un referèndum dita consulta -no fos pas que a algú li agafés un atac de feridura- per a que els catalans i catalanes decidissin el seu futur polític, nacional, jurídic i el que fos.

Castella va cremar. De nord a sud de les Espanyes cremava: ¿qué se han creído estos catalanes?. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca de les lindeses que ens van dedicar.

Pel setembre de 2013 l'ANC proposava la Via catalana. Unir de sud a nord el país amb una cadena humana i pel desembre de 2013, després de cafès, reunions, pastetes, macarrons i pollastre es va acordar la pregunta del referèndum o consulta popular.

Abans de la consulta -un exitàs com mai- va haver una altra mobilització la de l'11 de setembre de 2014 Ara és l'hora, que va unir la Gran Via de les Corts Catalanes i l'Avinguda Diagonal a la Plaça de les Glòries -obres apart-. 

L'ANC va tenir la missió de mobilitzar i conscienciar el poble i així arribem al gloriós 9 de novembre de 2014. 2 milions de persones surten de casa a votar. Un èxit. Un exitàs. 

Aquí un gat i aquí un gos i aquesta primera part del conte, ja s'ha fos.

Un paper sobre CDC

Compatriotes, 

L'altre dia manteníem una conversa amb un amic tot fent una cervesa i tot xerrant xerrant de la situació política que vivim aquests dies, diexant de banda la confecció de LA LLISTA, la llista electoral de totes les llistes vam analitzar els papers de cada un dels actors polítics. 

El resultat és un document que ens va fer arribar del qual no s'ha tocat ni una sola coma del text original sobre Convergència Democràtica de Catalunya. 

Tot vostre.

 

CLAUS PER AL RELLANÇAMENT IDEOLÒGIC DE CDC

1.- Què està passant?

· Factors demogràfics. La tendència demogràfica generalitzada en el món occidental i desenvolupat indica que les societats s’envelliran cada vegada més, i la població se situarà per sobre dels 30-40 anys d’edat de mitjana. A aquesta dinàmica se suma el fet, estadísticament comprovable, que una persona evoluciona ideològicament al llarg de la seva vida, introduint-hi elements de conservadorisme en la seva manera de pensar (per experiència; per estabilitat familiar –cònjuge, fills,...-; per progrés professional personal...).

És ben cert que ideològicament ens trobem en un moment en què la crisi ha alimentat els extrems polítics i aquests se n’aprofiten, molt sovint abusant de la demagògia i el populisme gruixut: això explica l’auge de les extremes dretes a Europa o l’explosió de moviments alternatius situats a l’altra banda de l’espectre ideològic (CUP, Podemos,...). Tanmateix, això ja ha passat en d’altres moments de la història i s’ha demostrat que són dinàmiques acotades en el temps: aquests moviments influeixen però acaben no perdurant, pel motiu que sigui (dissolució –Maig del 68- o col·lapse –Partit Nazi-). A tot això, cal precisar que la CUP podria ser una excepció digna d’estudi.     

· Factors polítics. L’evolució política del país, tant demoscòpica com de resultats electorals, indica que els ciutadans han canviat el seu comportament en els processos de votació. Aquest canvi ve caracteritzat sobretot per una preponderància abassegadora de l’eix nacional per sobre de l’eix ideològic (esquerra-dreta) però també, si parlem dels partits clàssics, per una infidelitat creixent que deriva en una tendència al canvi ràpid i radical d’opció política (sense impàs “intereleccions” - vot blanc/nul o abstenció-, i sovint amb oscil·lacions dràstiques en l’eix esquerra-dreta tradicional).

A Catalunya, com a conseqüència, estem en una nova fase política, en certa mesura inexplorada, en què la possibilitat de construir un nou estat independent ho condiciona tot. De fet aquesta qüestió portaria, si la realitat avança tal i com està previst, al dibuix d’un nou sistema polític amb uns actors nous, uns altres de “renascuts” o redefinits i uns altres que desapareixerien (i per tant que deixaran orfe o “pendent de destí” les capes de la societat que hores d’ara representen).    

· Factors ideològics. La història del segle XX, el segle de les ideologies, ha significat una sacsejada d’aquestes, a mesura que anaven deixant la seva empremta en les societats europees (ja sigui des d’un punt de vista revolucionari com pel que fa l’ordenament de la societat a través de l’exercici del govern). Agafant com a referència un esquema clàssic derivat de la Revolució Francesa, amb eix esquerrà i eix dretà, l’exercici pràctic d’aquestes ideologies ha derivat en un marc mental en què, malgrat que totes les maneres de pensar tenen llums i ombres, hi ha un excés de maniqueisme: algunes opcions sempre tenen més llums i d’altres sempre tenen més ombres.

A Espanya, quaranta anys de dictadura i una democràcia encara molt jove deriven en una manera de veure les ideologies profundament rància i antiquada: més, fins i tot, que en el cas d’altres països. Una realitat en què, a Catalunya, les esquerres clàssiques han sabut vendre les seves virtuts, completant un procés de patrimonialització audaç de conceptes que són universals però a casa nostra semblen exclusius d’aquestes forces polítiques: progressisme, protecció social o ecologisme en són exemples ben representatius. Aquesta manipulació semàntica ha anat en paral·lel a la injecció indiscriminada de negativitat en d’altres idees vinculades a les formacions restants (que anomenarem “no-d’esquerres”, perquè la pròpia acció d’etiquetar els partits també està pervertida): liberalisme, desregulació o seguretat en són mostres, en aquest cas.

En aquest context cal dir que, de la mateixa manera que segurament tindrem en els propers anys un nou mapa de partits, el procés iniciat a Catalunya també ens podria oferir un nou marc de joc ideològic-mental que deixarà enrere molts tòpics o estereotips; així, les formacions polítiques podrien vincular el seu renaixement (una refundació necessària per a tothom sense excepció, en tant que es crearà un nou país) a aquells conceptes que més els interessi, però amb aquest nou marc mental més modern com a terreny de joc: sense els límits de la visió superideològica pròpia del segle XX.   

2.- Què es pot fer?

Partint de la premissa que l’estancament electoral de CDC fa imprescindible el seu rellançament, i tenint en compte els factors descrits en el punt anterior, cal:

·  Fixar el target objectiu present i futur. En base a l’evolució demogràfica prevista de la població catalana, CDC ha de tenir clar que es dirigeix a un públic cada vegada més envellit i que tendeix al conservadorisme però com a sinònim d’estabilitat, no com a antònim de progressisme (veure punt sobre reposicionament ideològic). Això vol dir que els catalans són de dretes, parlant en la lògica –antiga i rància- de com s’han entès fins ara les ideologies? No diria tant. Però sí que vol dir, segurament i parlant encara en aquests termes, que els catalans són sentimentalment d’esquerres però a la pràctica són de centre-moderat.

·  Trencar la federació de CiU. Ja hem dit que el procés català condueix al dibuix d’un nou mapa de partits. Això implica, necessàriament, trencar la federació amb UDC i absorbir tots aquells efectius d’aquest partit que així ho vulguin. I aquesta mesura no només s’explica per l’efecte distorsió de Duran i Lleida en el dia a dia polític tant del país i de la federació -que també-. L’explicació més important té a veure amb el propi disseny d’aquest nou mapa de partits, en què el conservadorisme d’inspiració catòlica (UDC) pot tenir un espai propi suficientment gran, en tant que el PP segurament deixaria de tenir sentit en una Catalunya independent.

·  Reposicionar-se ideològicament. Això no significa moure’s, sinó reivindicar els punts forts de la política de CDC, potser no suficientment posats en valor o visualitzats a nivell de societat (per la coalició amb UDC, per la visió ideològica antiga i la subseqüent perversió del llenguatge,...). Quins han estat els models de CDC en els anys de construcció del país? Les democràcies escandinaves. I què fan allà? Socialdemocràcia liberal, per dir-ho en els termes polítics que acostumem a utilitzar. Pot ocupar CDC aquest espai en el futur i després d’una eventual independència del país? Rotundament sí.

Seguint amb l’anàlisi del ciutadà del futur que conformarà la centralitat -“més envellit i menys arrauxat”-, es tracta d’aquella persona que vol protecció social però sense pervertir la llibertat individual; que vol respecte multicultural però sense renunciar a la pròpia cultura; que vol inversió pública però sense deixar de quadrar els números. Això, a Europa i el món, és el liberalisme social. Un liberalisme social que a Catalunya, encara que sense anomenar-lo així, ha practicat CDC però també el propi PSC. Tocaria reivindicar això, que en circumstàncies normals atreia electoralment al gruix de la població.

Les esquerres tradicionals europees acostumen a dir que el Partit Demòcrata dels EUA seria considerat de dretes en les nostres societats. Això és opinable, però més aviat el problema no és el liberalisme del Partit Demòcrata sinó la manera d’entendre les ideologies a casa nostra i aquesta perversió del llenguatge que comentàvem abans. Liberalisme, desregulació, seguretat, ordre... no són termes negatius. I progrés, ecologisme, justícia social,... no són conceptes patrimoni de ningú. Cal dominar la semàntica, adoptar el llenguatge que agrada a la societat i incorporar-lo al corpus ideològic sense apriorismes basats en esquemes ideològics antics. Cal, en definitiva, ser valent i reivindicar-se tal com s’és, no com els demés et veuen i t’han etiquetat. I segurament ets quelcom que encara no s’ha definit a casa nostra.

Si intentem vendre “beguda edulcorada gasificada amb extractes”, o definim el nostre producte així cara a la societat, no en vendrem ni una. Si venem “Coca-Cola” i diem que és una beguda que refresca i dóna energia, potser en vendrem més. El branding és el nom de la cosa i com definim la cosa, i en política, sobretot en el moment que ens ha tocat viure, segurament tenim una oportunitat única per redefinir-nos, reposicionar-nos i enfortir-nos recordant exactament què som i com ho som. Per això, per últim, caldria també valorar si el reposicionament ideològic que definim podria reforçar-se amb un canvi de nom i sigles.

La Batalla de Catalunya

Compatriotes,

Ahir vam tenir una conversa via twitter amb l'usuari @IvanLQF a partir d'una refelexió que feia el mateix tuitaire on deia:

"Resum: erc i ciu no poden pactar alcaldies. Imagineu-vos contracte social. Polítiques de Defensa. Quina vergonya."

A partir d'aquí vam començar a reflexionar i a intercanviar idees: 

Sarrianenc: qui s'endugui la victòria -clara o molt clara- el 27-S... i s'acaba la discussió.

Ivan: no, aquesta es l'errada de sempre. Cal fer un contracte social. Un pacte d'Estat. Si no l'esquerra catalana morirà com sempre.

Sarrianenc: el contracte social s'ha de fer quan siguem un estat no abans -és impossible-.

Ivan: SI, però el pots ACORDAR abans.

Sarrianenc: si no s'han complert acords més primaris com era primar Ajuntaments indepes... no fotem Ivan. I ho dic amb pena.

Ivan: aquesta és la critica que faig. Aquesta és. Per això no guanyarem amb aquests dos.

Sarrianenc: el que et deia abans. Eleccions i qui s'emoporti la victòria clara... líder del procés™ (per burros, nosaltres i ells).

Sarrianenc: la bicefàlia, que és el que ens havien venut, a la mínima se l'han passat pel folre... uns i altres, altres i uns.

Ivan: exacte.

Sarrianenc: aka, era una bicefèlia impostada. El tema, per mi, són els putos spin-doctors... qui collons són i què carai diuen i pq en fan cas?

Sarrianenc: massa enquestes internes i externes, massa menja orelles i llepes-trepes...

Ivan: son gent de les mateixes estructures i per tant, amb mateixos defectes.

Sarrianenc: i a sobre te'ls has de menjar a les tertúlies i premsa diversa... si no ho diuen dins o diuen fora (altaveus).
 _____________________________________________________________

El tema és que amb una esquerra acomplexada i incapaç de pactar el famós Pacte Social, com ho farem? Com farem la independència amb partits disposats a pactar amb els seus homòlegs espanyols a Catalunya? 

Ens hem de retrotraure a la Història? A com es van gestionar els resultats de les eleccions municipals de 1931 i la posterior gestió de l'Estatut de Núria. Catalunya autònoma. Potser aquest és el marc mental que hauríem de superar: el pacte amb els d'allà hauria d'estar superat més encara en la fase històrica que estem vivint i centrar-nos amb el que tenim aquí, entre mans.

Perquè el que tenim entre mans amics meus és molt gros -més que un simple Estatut d'autonomia- per estar-hi jugant com si fos una pilota de futbol i anar fotent-se patades els uns als altres i els altres als uns. Perquè en aquest partit, l'adversari no és la dreta, el centre-dreta, l'esquerra o el centre-esquerra catalans -tot i que que hi hagi elements distorsionadors i que tots en sabem els noms i els cognoms...-.

L'advesari és un Estat potent que té totes les armes -literals i metafòriques- capaç d'arribar al que sigui per a fer descarrilar el procés de recuperació de la llibertat política de Catalunya i la seva independència político-jurídica arrebassada per la força de les armes fa 300 anys. 

Encara podem anar a pitjor però. I el fet que apareguin opcions de partits espanyols dits d'esquerres que venen la moto del canvi social per damunt de l'alliberament nacional és un fet que ens hauria de fer reflexionar en qui viu al nostre país i com pensen. Partits que han estat protagonistes i publicitats fins la sacietat dels i pels mèdia espanyols. I aquests partits/mèdia tenen els seus votants/espectadors. I aquí, a l'independentisme li costa horrors entrar-hi. Potser perquè en són refractaris. El que té un sentiment fort de pertinença nacional, de pertinença a un col·lectiu, és molt difícil que el canviï. No impossible. Difícil.

Cal aquí fer esment i lloar la tasca d'associacions com Súmate que està fent una feinada ingent i fins a aquest moment no del tot reconeguda com es mereix. A tots i cadascun dels seus integrants. Perquè piquen pedra, molta, en moltes poblacions i molts barris de Catalunya. 

Membres que tampoc tenen representació en els mèdia que dèiem anteriorment. Si no demostres sentiment espanyol o espanyolista, en aquestes mèdia estatals no hi surts. si no hi apareixes no existeixes. Abans primen opcions que tot i sorgides a Catalunya -Ciudadanos- o ser-ne delegacions -Podemos a Catalunya-; tenen clar quin és el seu target.

Però abans, no seria millor clarificar el mapa polític? Potser és el que està passant: un stop & go. Estem fent neteja, clarificant els bàndols adversaris. Saber abans de la Batalla de Catalunya qui està per la labor i qui no ho està o n'està per una altra, que ve a ser el mateix.

Perquè el tema de les eleccions del proper 27-S, a les que ens hi acostem de manera inexorable, és això, triar caixa o faixa. Sobreviure o desaparèixer.

Acabem. A veure si queda clar:

SENSE ESTATUS JURÍDICO-POLÍTIC INDEPENDENT I SOBIRÀ, EL CANVI SOCIAL ÉS I SERÀ IMPOSSIBLE.

La Batalla de Barcelona (2a part)

Compatriotes, 

Ahir fèiem unes reflexions sobre el fet que la coalició Barcelona en Comú -àlies BeC- hagués obtingut una majoria pírrica a l'Ajuntament de Barcelona amb 11 regidors dels 41 possibles i la necessitat de la futurible alcaldessa Ada Colau d'arribar a pactes per a poder impulsar les polítiques d'esquerres o progressistes que defensava en el seu programa electoral.

Les converses van començar el 26 de maig amb la trobada entre la candidata Colau i el candidat d'ERC, Alfred Bosch. Avui dia 27, la mateixa alcaldable afirmava que era optimista respecte a fer un pacte amb ERC. I l'AMI com Òmnium li han reclamat a la futurible que l'Ajuntament de Barcelona entri a l'Associació de Municipis per la Independència. Veurem què succeeix la setmana vinent en la reunió que tenen prevista Colau, Sánchez i Casals i si s'arriba a alguna acord.

Jordi Sánchez, secretari general de l'ANC espera que Colau superi el sobiranisme i abraci l'independentism. Però, resulta que si Colau abracés l'independentisme i superés el sobiranisme, les tensions al sí de BeC estarien més que garantides.

Ahir ja dèiem que ens agradaria saber el percentatge d'independentistes hi havia dins de BeC i de cadascuna de les formacions que la conformen.

Mentre The Walking Dead Party àlies PSC ja s'ha posicionat a favor -ben ràpidament- a formar govern a donar suport i a fer el que faci falta amb Colau i companyia, la CUP ja va posar la primera condició: "QUALSEVOL PACTE PASSA PER ACCEPTAR EL PROCÉS INDEPENDENTISTA". Les coses clares i les cartes sobre la taula. Polítiques progressistes sí però no a qualsevol preu. Condició draconiana per als de Bec?

Arribats a aquest punt només afegir que el blogger i analista Sergi Castanyé en una entrada afirma: "ERC i CUP hauran d’entrar al govern de l’ajuntament, molt important, sobretot per tenir més influència que el PSC. S’ha d’evitar qualsevol pacte amb el PSC."


Last but not least, l'apartat final de l'escrit ens dedicarem a jugar, si ens permeteu. Per això res més il·ustratiu que un tuit de l'usuari de twitter @Tuit_And_Shout de qui us en deixo una imatge amb el text.

Ens dedicarem a jugar perquè és a això al que hem vingut: A JUGAR!

Com diu el croupier: Faites votre jeu! Faites votre jeu! Ne va plus! Ne va plus!

Compte amb els pactes i les fotografies, perquè la lectura que en pot fer l'electorat és que si es torna al Tripartit i al desgavell que va suposar -gravat a la memòria de molts catalans-, en Mas i els seus, podrien optar -entre altres opcions, òbviament- per:
 
Convocar eleccions el 27-S. Amb llistes separades. Ben separades. Llista del President amb CDC + UDC + Partits sobiranistes afins + independents. I a per totes com diu el professor Agustí Colomines en un article d'opinió. Amb l'objectiu d'una majoria àmplia i amb una campanya explotant punts forts de la candidatura i les febleses -el tripartit municipal a Barcelona BeC-ERC-PSC i l'afegitó de la CUP-.

O, veient el panorama que hi ha i amb l'autoimmolació d'Unió si el 14 de juny l'opció independentista surt derrotada del conclave que tenen previst, arreplegar els independentistes foragitats d'Unió i anar amb tot el bagatge i impedimenta possible a les eleccions. Contra tots i tothom. Intentar sumar els majors actius possibles sense sigles i amb la única cobertura mediàtica dels espais de CDC cedits al Partit del President.

El futur del 27-S s'albira amb 3 llistes independentistes potents capaces de sumar entre totes tres la majoria absoluta o gairebé qualificada per endegar el procés d'independència:
La llista del President o el Partit del President o Candidatura del President o President en Comú -si se'ns permet la broma-, com preferiu.
La llista d'ERC.
La llista de la CUP.

Ara, caldria que tinguessim en compte que la candidatura federalista estaria en mans d'una o dues llistes:
La Catalunya en Comú que proposa Iniciativa -cosa que significaria la mort (si no l'han signat ja amb el pacte BeC) i desaparició com a marca d'ICV-.
El PSC.

Pel que fa al PSC no es podria descartar que també es dissolgués dins de la primera llista federalista i per tant seria 2x1.

El Procés™ una cosa sí que tindria, la desaparició de dos partits -potser tres- dels anomentas històrics de la política catalana: Unió, Iniciativa -l'antic PSUC, amb totes les salvetats que s'haguessin de fer- i el mateix PSC o el que vindria a ser la secció a Catalunya del PSOE.

Sabem que falta Unió Democràtica de Catalunya, però fins al 14 de juny no podem dir-ne res perquè dependrà de si s'imposa una o altra opció -independentisme o unionisme-.

Per últim quedarien els espanyolistes/unionistes/constitucionalistes amb els Ciudadanos i el Partido Popular a Catalunya. Aquest bloc no sembla que canviï gaire, oi?


Continuarà...

La Batalla de Barcelona

Compatriotes,

Diumenge vam anar a les urnes a veure qui seguia com a alcalde i qui entrava de nou. Vistos els resultats, per una part, bé, vot sobiranista augmenta, ERC i CUP fan forat en llocs on el sobiranisme CDC és pràcticament impossible que entri per "x" qüestions i la pèrdua de Barcelona per al cacarejat PROCÉS™. 

Sí, ERC i CUP entren per l'esquerra amb l'independentisme en els barris obrers i amb forta component immigratòria o de fills d'aquelles onades migratòries que va tenir Catalunya els anys 60 fins al 1975. Indiscutible i inqüestionable paper cabdal que fan aquests dos partits per a la causa de l'alliberament nacional o a la recuperació de la mateixa.

Ara, si mirem el cas de Barcelona amb deteniment, un munt de preguntes ens vénen al cap. 

Primer fem un cop d'ull als resultats: 

I aquí l'evolució del vot des de les eleccions del 2007, 2011 i 2015. 

Veureu que els barris que abans eren vermells àlies PSC han passat a ser morats Podemos + ICV + Colau. 

Hi ha barris que pivoten a l'eix i varien. Hi ha barris de majories sòlides com Gràcia, Eixample, Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts per una banda i on la participació depassa el 60%  i barris on la majoria també és sòlida com Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí, Nou Barris, Barceloneta i Sants-Montjuïc i on la participació no depassa el 60% excepte a Sant Martí -per molt poc- i Sant Andreu -amb un punt més-.

Ara, la conclusió és que Barcelona, capital de Catalunya, de moment, no és a l'òrbita sobiranista. Hi ha representació però no hi mana. I en democràcia, els vots, els regidors i el que faci falta està molt bé. Però si no manes... no tens capacitat de decisió sobre les polítiques que s'apliquen a no ser que l'equip de govern no compti amb els suports necessaris per a imposar les seves decisions. Política!

Els analistes afirmen, juren i rejuren que seran necessaris pactes per a tirar endavant polítiques d'esquerres 

Iniciativa no hi té res a veure en el model de ciutat que s'ha impulsat des de 1979. Res! Passaven per allà com es pot veure en la següent imatge:

Es veu que no hi eren tenint en compte l'històric de regidors indicat més amunt.

Bé, arribats a aquest punt i veient que qui ha tingut la responsabilitat del govern municipal i amb quins socis polítics ha comptat, ara, el tema és fer pactes entre la nova-vellíssima política del triumvirat Colau-Iniciativa-Podemos, amb la novíssima política que representa el PSC -en caiguda lliure!- i del que ja en vam fer cinc cèntims fa un temps en aquest mateix blog.

Per tant, només ens falta un dels actors per tornar al tripartit, ERC. Serà que hi tornaran amb la famosa frase de Josep Lluís Carod Rovira sobre la pluja fina que volien aplicar al PSC de Montilla?

L'experiència ens diu que la pluja fina va ser tan fina que ni es va notar i si es va notar va tenir els resultats més adversos possibles: un PSC escorat -ara ja ancorat- en l'espanyolisme sota el subterfugi del federalisme. Un federalisme que hauria de venir per un pacte entre la Catalunya política i l'Espanya política. Un federalisme que va posar l'Estatut del 2006 a la taula de disseccions del Tribunal Constitucional per a que, una vegada entrat moribund, en sortís amb l'Acta de defunció i l'esperit constitucional espanyol perseguint qualsevol iniciativa política que s'impulsés des del Parlament de Catalunya amb el més cacarejat dels monosíl·labs populars: NO!

Aquí cal que fem esment al periodista Enric Vila que ha tuitat el següent: 

Premonitori o no, podríem fer una relació amb la la notícia apareguda al diari digital El Singular on la portaveu de Podemos a Catalunya afirma: "Ubasart ha carregat contra el full de ruta que han signat CiU, ERC i les entitats sobiranistes, i ha descartat que Podemos s'hi afegeixi: "És un full de ruta dissenyat per Mas i per als interessos de Mas. Amb CiU i Mas no anirem enlloc". 

Bé, potser CDC no tenia un candidat amb prou garanties per repetir alcaldia a Barcelona. 

Bé, i ERC i la CUP, els tenien? Tant una formació com l'altra tenien un candidat capaç de retenir Barcelona en mans sobiranistes/independentistes? 

Amb els resultats a la mà, la resposta és fàcil: no. 

Perquè el tema no està en si CiU ha perdut l'alcaldia de Barcelona, que pot ser greu per al partit, el tema principal, amb un calat polític importantíssim i que de moment, excepte la candidata dels Cuidadanos, ningú n'ha dit res!, és que Barcelona ha passat a mans no independentistes.

Podem buscar tantes excuses o raons però ras i curt és així i és això.

Potser sobiranistes, bé. Però cal recordar que Barcelona en Comú no és un partit ell sol, és una coalició electoral formada per Iniciativa per Catalunya i Podemos com a caps de cartell principals i altres actors minoritaris de l'escena política i social com els Verds, Equo, EUiA i Procés Constituent.

Per tant, quin percentatge de formacions sobiranistes o independentistes hi ha a la coalició? 

Dins de cada formació, quin percentatge defensa el famós dret a decidir? 

I quin percentatge defensa la independència de Catalunya?

Acabem, la Batalla de Barcelona, de moment, l'ha perdut l'independentisme. Sí. Trist però és així. 

Una pregunta per finalitzar: serà que amb operatives tipus "el papus de la immigració" no se n'han sortit i han canviat d'estratègia amb "les qüestions socials i el gir a l'esquerra"?

Pensem-hi encara que sigui una d'aquelles teories de la conspiranoia. Si per la dreta no me'n surto, vaig per l'esquerra. I es que l'enemic és poderós i si el Pla A falla, el Pla B es posa en marxa per a que res es mogui i Catalunya romangui espanyola. 

La Batalla de Barcelona ha acabat -de moment- però la Història és un procés continu.

Continuarà...

Amics, coneguts i saludats

Compatriotes,

Aquests passats dies es parla -i se'n parlarà- de les llistes que presenten els partits polítics a les eleccions municipals del pròxim 24 de maig. 

Aquestes llistes mal anomenades "fantasma són majoritàriament dels dos partits que en principi són els dos pals de paller de la democràcia espanyola: el PSOE i el PP. 

Ara, veient com actuen aquests dos partits, el primer que ens ve al cap és l'estafa i el frau democràtic al que ens volen sotmetre. Maquiavel ja ho va deixar escrit en el seu Príncep: la fí justifica els mitjans. 

Sí? Val tot? Cal fer servir tots els mitjans a l'abast d'aquests dos partits d'Estat -no ho oblidem- per a que se les maneguin per tal de ser-ne i sortir-ne beneficiats? Aquest és el nivell de la democràcia espanyola? O podem veure coses de més baix calat encara?

Vés a saber. Perquè la perversió, ja no és que s'escapi de tota ètica, moral i estètica. És quelcom més gruixut. És allò de la la maté porqué era mía. 

Ens explicarem: com que els dos grans impulsors de la mal anomenada transició van ser el PSOE i l'extinta i dissolta UCD -els membres de la qual van passar en tromba a l'Alianza Popular de l'exministre franquista Manuel Fraga- van obrar per a mantenir-se en el poder a la manera de la Restauració (1875-1931): vaja, que van reeditar de manera moderna el torn de govern -de partits- i de passada reeditar també el tanto monta, monta tanto tan castellà. 

Ara, la reflexió que ens hauríem de fer és: el sistema que ha permès poder fer aquestes barrabassades democràtiques és el mateix que s'ha de regenerar. Bé, des d'on? Des de dins diuen alguns partits polítics. Com? A cop de reforma. Traduïm: a cop de llei. 

I tranquils, qualsevol llei espanyola que hagi perpetrat el govern de torn rebrà la benedicció del Tribunal dels Amics, Coneguts i Saludats, àlies TC. Per Espanya, el que calgui. Per als negocis dels amics, coneguts i saludats, també.

Vaja! Com diria el capità de màquines de la manida transición política española Torcuato Fernandez Miranda: de la ley a la ley pasando por la ley. I quin serà el sentit que tindrà aquesta frase al segle XXI? La mateixa que va servir per desfer el sistema legal -ehem- i institucional -ehem, ehem.. ehem!- de l'antic règim franquista? Segur?

A Catalunya sabem que quan a Espanya es posen a fer una revolució, algú en surt malparat i paga el beure. El propi i l'aliè. I compte! El beure, alguns -i no cal dir noms perquè tots els sabem- el paguen de gust. Bé, potser no el paguen. Fan veure que el paguen mentre et prenen els diners per a pagar-lo. D'aquesta manera poden seguir fer la viu-viu. Dir-nos i predicar-nos una cosa -falsa moral- i mentrestant ells van fent els seus negocis. De què sinó? 

Quan hom sent predicar la moralina als falsos profetes -de l'apocalipsi i l'estultícia més mesquina- ens hauríem de tapar les orelles i fer que aitals paraules -buides i vaqües- passin com una brisa d'aire a la vall de qualsevol muntanya. Que ens acaroni però sense inhalar-ne el tuf de podrit que emana.

Deixeu que ens acomiadem amb una pregunta: pot algú que hagi sorgit des del mateix cor del sistema -Ciudadanos i/o Podemos-, canviar ni que sigui una sola coma del seu ordenament per a fer una veritable i necessària revolució?

Deixem-ho aquí.

Deixem que els amics, coneguts i saludats facin el que bonament puguin amb el seu Estat o amb el que en quedi i nosaltres a la nostra o en tornarem a sortir afaitats.

Guanyarem!

La llavor està sembrada

Compatriotes, 

Cada 25 de desembre truco els meus amics per a felicitar-los el Nadal i les Festes i a vegades ens enganxem a parlar una estona. Deixeu-me que en destaqui dos per la diferència d’opinions que tenen. Un és l’Alfons i l’altre és en Daniel. Tots dos són enginyers. Els dos viuen al Mareme. Un, prop de la costa i l’altre al Maresme interior. Un és, en la qüestió política, un xic pessimista. El segon és més optimista. Amb el primer hem tingut converses sobre la qüestió i quines afectacions pot tenir per a l’economia catalana i les empreses. Amb el segon, n’hem parlat alguna vegada però aquest Nadal vam parlar del tema tot anant al gra. Em va explicar que al seu poble, els que parlen de política ho fan quan van al quiosc a comprar el diari. Tots es coneixen. M’explicava que al poble on viu hi ha poques estalades penjades però que coneix gent que s’ha fet d’Esquerra amb la volada del Procés. Han votat Esquerra. S’ho callen. No ho pregonen. Ell és dels que pensa i diu que la situació no s’aguanta i que sí, Catalunya serà independent. Tard o d’hora, ho serà. Moral de victòria.

La qüestió és que hi ha una mar de fons. Un magma. De fa temps. Es diu en petit comitè. Que no ens sentin. Portem anys i panys dient-ho: “Que no et sentin”, “Compte que les parets escolten”, “Vigila, que si et senten els veïns...”, “A ningú l’importa què penses... no parlis tan fort”. El tema és que, tot i que s’ha perdut la por, encara perviuen aquestes maneres de fer. Només entre familiars, amics i alguns coneguts parlem de segons què. Amb aquests sí hem perdut la por. Diem les coses com les sentim o com les pensem.I alguns les aboquen en blocs, twitter o qualsevulla xarxa social.

Punt i apart.

Les passades festes de Nadal tots vam assistir a dinars i sopars familiars que una vegada acabats ens van portar a discutir amb els nostres companys comensals. Familiars i amics. I dels temes de tertúlia, com no, un va ser el procés i la situació política a Catalunya. Diversitat d’opinions, com cada any.

Després del dinar de Nadal de l'any passat vaig estar en una conversa sobre la independència. Primer, un repàs a la situació política derivada del 9-N-2014. Faig un parèntesi per constatar que a tothom amb qui n'he parlat ha estat d’acord que va ser tot un èxit. Un exitàs. Recordem-ho.

Bé, seguim amb el relat, en un moment, un dels tertulians va preguntar-me: “Tu com ho veus?”. La resposta va ser immediata i optimista: “Bé! Ho veig bé!”. Qui m’ho va preguntar era un home, en Joan, de setanta anys, celebrats fa uns mesos, petit empresari, ara jubilat. Va afegir: “Jo no crec que vegi la independència”. A corre-cuita vaig interperlar-lo: “No?”. “No”, va respondre. I vaig insistir: “Per què ho penses?”. La resposta, un gerro d’aigua mig freda: “Perquè en Mas i en Junqueras si no es posen d’acord...  així no hi ha manera...”. Un altre contertuli, en Ricard, sobre la trentena, treballador a sou, va dir-li: “Doncs jo crec que sí que la veuràs”. L’home gran va fer una ganyota amb la boca. I va preguntar: “Ah sí?”. “Sí!” Una altra ganyota. Aquesta més suau i va dir-li: “Explica’m-ho”. El noi va dir ras i curt: “La llavor està sembrada. Està sembrada entre la població jove i de mitjana edat i aquesta és la que empeny, amb força. Sí la veuràs”. En Joan amb gest més reposat va assentir amb cara de cert alleujament.

Això ens ha de portar a pensar en:

Primer, la llavor de l’emancipació està plantada.

Segon, la llavor lluny de que se l’emporti el vent ha arrelat.

Tercer, la llavor ha arrelat en la maltractada classe mitjana.

Quart, el projecte il·lusiona.

Cinquè: la il·lusió s’encomana.

Ja sabem que el 27 de setembre anirem a les urnes, em ve al cap l’afirmació d’en Ricard: “La llavor està sembrada”.

La brama

Compatriotes,

Aquests dies corre una brama. La brama dels indecisos. 

I tot a partir de l'última enquesta que ha publicat el diari El Periódico de Catalunya del Grupo Zeta publicada el 21 del passat mes de novembre.

Aquest últim sondeig electoral mostra que CiU i ERC assolirien majoria, els va del canto d'un duro. 

La mostra evidencia també que els partits espanyolistes pateixen una davallada excepte els lerrouxites ciudadanos. Els espanyolistes hiperventilats. 

Bé, fins aquí unes línies sobre l'horitzó que apunta l'empresa GESOP per al diari que li ha encarregat l'enquesta. 

Cuinada més o menys, l'enquesta reflecteix el quid de la qüestió. No en farem una anàlisi sociològica ni politològica. No és la nostra tasca. Se n'ha parlat i se'n continua parlant. 

El no mostra el diari és el percentatge dels anomenats indecisos -dels quals en parlarem després-. I ens referim a aquest terme després que el MHP Mas, dimarts 25 de novembre passat, i Oriol Junqueras el passat dimarts 2, cap d'ERC i soci de CiU per a la governabilitat de la legislatura -no ho oblidèssim- van oferir llurs conferències -xerrades- per a explicar com veuen la situació i quin és el pas a fer en els pròxims mesos de cara a finalitzar l'anomenat procés. 

El procés que ens ha de portar a la recuperació de les llibertats política i nacional. Totes dues. Sumeu-hi el factor social i ja tenim l'equació: 

sobirania +  independència + repartiment dels impostos i inversions

Ni més ni menys és això. Decidir el que volguem (programa i polítiques de govern) quan volguem (eleccions) i com ho volguem (referèndums i consultes). No hi ha més, és el TOT.

Ara, per assolir aquesta arcàdia/ítaca hem de ser conscients que primer de tot hi hem d'arribar. I aquí hi ha la lluita. 

Per tant, 

Com hi arribem? 

Amb unes eleccions perquè dins d'Espanya és impossible i ho seguirà essent, la materialització d'un referèndum d'autodeterminació. Espanya ha dit que la seva sagrada unitat no es toca. Per les bones, no. A males, els l'han trencat tantes vegades que ja no ve d'una.

Quan? 

El més aviat possible. Al gener? Difícil. Nosaltres ens inclinem que si hi ha eleccions -dites plebiscitàries- seran al febrer i vaticinem -a risc de caure en l'error- que podrien ser el diumenge 8 o, a tot estirar, el 15.

Per què? 

Per a instituir un govern el més ampli possible que meni Catalunya cap a la independència i poder construir l'Estat que tant necessitem. Ni millor ni pitjor que els altres Estats del món. Només que aquest, serà el nostre. El que ha de treballar per a nosaltres, el que es ha de servir a catalanes i catalans a apropar-nos a la felicitat -com van dir els pares de la pàtria nord-americana-. Per a què sino? És una bona idea al capdavall. Ajudar la població a que s'apropi a la felicitat. Assolir-la o no serà qüestió de cadascú. Però com a mínim que l'Estat ens proporcioni les eines per intentar-ho. Idealismes a part, seria bo que l'Estat no ens perjudiqui ni com es diu popularment ens putegi.

Arribats fins aquí, cal fer esment que ambdós líders han prposat idees una mica diferents. No molt, però el suficient per a poder arribar a un acord. Dels maximalismes a la realitat. 

I tal com deia la presidenta de l'Assemblea Nacional, Carme Forcadell, s'ha de pactar per arribar a un programa, llista electoral i govern consensuats abans que el President Mas dissolgui el Parlament i anem a les eleccions/referèndum.

Sembla que l'entesa la vol tothom que vol arribar a la independència. Anem-hi doncs.

Per concloure recuperem el tema dels indecisos. Aquesta brama que corre.

Qui són?

Quants són?

Què van votar el novembre de 2012?

Van votar el 9-N? Què van votar?

Són votants actius?
Són abstencionistes?

Són gent que vota en blanc?

Aquestes respostes no les ha donat cap enquesta. Ni una. Només ens diuen que són entre 300.000 i 500.000 persones. Estan fent anar la calculadora a partir de la participació i vots de les eleccions del 2012 i els vots del 9-N. Ara, una cosa és un referèndum -amb totes les seves condicions, tipus Quebec- i una altra, sónun es eleccions o qui té majoria absoluta al Parlament aplica el seu programa -recordant que la majoria absoluta és el 50% + 1; o el que és el mateix, 68 diputats de 135-. 

Amb tot sabem quants van anar a votar el 9-N.

 

I també sabem quants van anar a votar en les passades eleccions -novembre 2012-, quants no van anar a votar i quants van votar en blanc. 

Els wikipedistes en el seu article ens ofereixen unes xifres lleugerament diferents.

Els wikipedistes però, a diferència del document del Parlament recullen els vots nuls i els blancs.

I aquestes últimes eleccions el percentatge de participació va ser el més elevat de tots. El més elevat de tots. Les majories queden clares, doncs. I no sembla a partir de les enquestes publicades que la cosa varia, si més no, en grans xifres.

Llavors, de què estem discutint si sabem que som la majoria social i política del país? No  tenim prou clar que el procés acabarà com i quan volguem. No en tenim ganes?

Parlen dels indecisos com si aquests poguessin fer decantar la balança. Però sempre hi ha un però i que pocs tenen en compte: si van a votar. 

Si no van a votar, els indecisos passen a ser vots per a l'abstenció -el tantsemenfotisme- i no és gens menyspreable, més del 32% de l'electorat a Catalunya no vota.

Arribarem a un percentatge de particpació superior a la del 2012? Retornarem a xifres d'anteriors processos electorals? Més que res per a que tothom tingui clar que aquestes eleccions són el referèndum que els espanyols han blocat. Aquí sí que decidim. I és clar, es decidirà política social -quin riure!-, política social a cop de crèdit del FLA espanyol, o el que és el mateix, el prèstec dels diners que paguem els catalans a l'Estat espanyol i que aquest retorna/concedeix a la Generalitat de Catalunya a canvi d'interessos amb l'excusa de que les Comunitats Autònomes no vagin als mercats financers internacionals. Total, el FLA és una més de les eines perverses que té el pervers Estat espanyol per a collar les autonomies, maquillat d'ajuda financera, és una eina per a extorquir doblement els ciutadans.

Acabem, els indecisos -per decidir independència sí o no- votaran? Tranquils, si no voten, ja votarem nosaltres per ells, ja decidirem per ells. I si a l'últim moment es decideixen per fer-nos costat, benvinguts al club que vol millorar aquest país.  I si voten quedar-se aigual com estem i romandre a Espanya, qe sàpiguen perfectament a què ens enfrontarem a partir del dia següent de les eleccions: som del pensament que donada la política del govern espanyol de qualsevol color, la cosa no millorarà, ans al contrari, té tots ls visos d'empitjorar. Si és del psoe, poc a poc però sense aturador. I si és del pp amb majoria absolutista, les plagues d'Egipte seran un conte infantil. Piconadora a tota màquina. Així podran tapar els seus afers escandalosos mirant cap al nord-est de la península tot brandant un exemplar de la Constitució espanyola -a mode de roc- amb el que no dubtaran a picar-nos el cap ni un sol moment. 

Ara ja ho sabeu amics indecisos. Entre la brama d'uns i altres, penseu que heu de decidir. Que no hi ha volta de full. 

Que no teniu opció d'amagar-vos. 

Que no podeu amagar el cap sota l'ala. 

Que no podeu dissimular, ja no. 

Que no podem suportar més aquesta situació.

Que ens hi juguem molt. 

Que us hi jugueu molt.

Que el futur dels nostres fills i néts depèn de nosaltres.

Que estem en un punt decisiu de la nostra Història. Sí, de la nostra i de la vostra. De la de tots.

I finalment tingueu clar que si ens alcem amb la victòria, us durem a la terra promesa, però si ho fan els altres, us duran com a mínim, al purgatori. Després no us queixeu. No en tindreu cap dret. Cap!

Corre la brama. I la que ens interessa és la que fa bandera d'aquest lema: 

el procés nacional és el procés social

GUANYAREM!






P.S: dues imatges per als indecisos acabades de treure del forn...

Voler ser qui no ets

Compatriotes,

Ahir ens visitava el cap del govern de la metròpoli. Bé, més que una visita, passejada pels carrers o un acte cívic, era una visita a un acte del seu partit al luxós Hotel Vela o W, el periodista Andreu Barnils en fa la crònica i ens ho deixa ben clar: Rajoy visita un hotel de cinc estrelles.

A l'acte no hi faltava ni l'apuntador. Havien convidat una claca d'un dels barris del Cap i Casal amb la renda més baixa com podeu veure al quadre següent: 

Té quelcom de pornogràfic que un partit polític trufat de corruptes i de corrupció convidi amb autocar-i-entrepà -pagats pel partit?- a gent que les ha d'estar passant realment malament. 

Els metropolitans han convidat a la tropa. Convençuts. Militants de les idees que ells van patir. Potser no ho saben. 

Realment són conservadors? En principi, pel barri on viuen són minoria minoritària. És l'hivernacle de vots de partits anomenats d'esquerres, altra cosa són que les polítiques socials que aquests partits d'esquerres hagin portat a la praxi.

A Catalunya, els nacionalistes conservadors espanyols també són minoria. La minoria minoritària que es manifesta, crida, brama i despotrica. 

Llavors què són? Nacionalistes espanyols. Ah! Aquí la cosa canvia. Nacionalistes perquè s'identifiquen amb el projecte nacional espanyol, és clar.  Llavors, tan és que votin esquerra o dreta, voten un projecte nacional. I el català no és el seu. No ho dubten un sol instant. Catalunya forma part del seu tot. El tot espanyol. Catalunya només és una part d'aquest tot i no entenen el seu tot sense aquesta part. No ho entenen? Segur? Podria ser que neguessin la realitat, com els seus caps de files, el metropolità i la legatus cataloniae, aquella senyora que sempre crida i que repeteix una vegada i una altra que ella és la veu d'una anomanada majoria silenciosa que no la vota. 

Ha de ser mentalment dur proclamar als quatre vents voler ser qui no ets i que la realitat et desmenteixi i et clavi a la cara la plantofada de qui realment ets. Però recordem que tenen tot el suport de tot un aparell estatal: govern, funcionaris, premsa al servei del règim i col·laboradors i altres altaveus mediàtics. Aquí cal tenir en compte el però, perquè repetir un missatge mil vegades, no converteix el missatge en veritat i molt menys en realitat. Una mentida continua essent una mentida.

Ho saben? Segur! Llavors? Cinisme, hipocresia i mentida. Llavors, quins valors prediquen aquesta gent que munten un acte a l'hotel més luxós de Barcelona i hi conviden gent del barri amb la renda més baixa?

Quan un partit, acusat de lucra-se d'una de les trames de corrupció -cas Gürtel- més importants dels últims anys, quins valors pot predicar? Només un, la Sagrada Unidad de España. No queda res. No hi ha res més. Per això van atacar amb vehemència, la proposta de llista unitària que va proposar el MHP Mas a la conferència que va fer el dimarts 25 de la setmana passada davant d'un auditori ple a vessar.  

Potser tindrem eleccions a finals de febrer o principis de març, quan la llista unitària o la llista pel sí, la llista de país, en definitiva La Llista estigui tancada.

Ara, els catalans ja saben que aquella sideral que proposaven alguns anomenat -la tercera via- és res. 

Ara ja ningú es pot enganyar i ni enganayar els altres. Aquest discurs va quedar mort i enterrat. caldrà saber què en diuen els opinadors afectes. Afectes a la causa del sideral encaix de Catalunya a Espanya. Un encaix que es va fer fa 300 anys després de 40.000 bales de canó i el cost humà, econòmic, polític i jurídic brutal posterior.

Un encaix que mai ha estat natural ni voluntari. I que després de 300 anys encara recordem. un encaix que volem desfer. Ja no hi ha més a discutir perquè la població i els partits catalans ja saben que amb el Gobierno de España no hi ha res a negociar. Res.

Desencaixar-se del Regne d'Espanya només es pot fer d'una sola i única manera, democràticament i pacífica: eleccions amb caràcter plebiscitari on el poble decideixi què fem. Nosaltres ho volem així. Preparem-nos perquè la fase final està al tombant de la cantonada, els dies passaran i no ens podem posar nerviosos. L'objectiu a assolir, a reconquerir és massaimportant per a deixar-nos portar per pessimismes i resignacions. Tampoc podem caure en l'autocomplaença del està guanyat. Encara no. Cal un esforç final perquè... al final, 

GUANYAREM!