Aquests dies, com sabeu, ha saltat a la primera pàgina dels mitjans de comunicació, informació diversa sobre diversos escàndols de corrupteles i afers tèrbols relacionats amb alguns membres de la casta dominant tant política i econòmica com social.
D'entre moltes qüestions que em plantejo, una de recurrent que per un servidor té vital importància és la manca absoluta de vergonya i de valors humans i morals. Sabem que de literatura sobre el tema de l'ètica i la moral n'hi ha a patades. Però, literatura al marge, on són aquests valors? Qui els posa en pràctica? Qui en fa proselitisme?
Les castes? Els pretesos dirigents? La població?
Bé. Si exigim que els dirigents tinguin valors, tal vegada comencem a donar exemple. Oi? Penso en veu alta i em demano què fem nosaltres per a que això canviï. Ens cal exigència i exemple. Exigir i donar exemple. Començant per l'esfera més íntima i expandir-la.
Quid pro quo que deien els clàssics. Tu per mi, jo per tu. Aquest, entre molts d'altres, hauria de ser un dels valors comuns dels dirigents i la població, els votants.
Tu m'ajudes. Jo t'ajudo.
Tu busques i fas el bé comú, la res publica. I jo t'ajudaré a seguir liderant el país amb el meu vot.
Et seguiré fent confiança. Ens hauríem de basar en la confiança.
Però alguna baula de la cadena s'ha trencat. La desconfiança ha fet forat en la població. Ho podem veure cada dia. Expressions del tipus "tots són iguals", "aquell està tacat", "alguna fa olor de podrit", "què podem fer?", us deuen sonar. És la normalitat que es pot copsar en una conversa al bar, amb els companys de feina, amb la família...
Si hem arribat a aquest punt de desconfiança, malament. Alguna cosa no rutlla.
I cal dir que a la manca de valors o l'evidència explícita dels no valors, em porten a pensar que la vergonya s'ha fet fonedissa. Ara llu la poca-vergonya o, directament, la manca d'aquesta.
I associada a ella, la incoherència.
Com pot ser que la manca de coherència en l'aplicació dels valors no sigui castigada?
Quina societat és aquesta que premia la manca de valors i la incoherència en l'aplicació dels mateixos?
Vivim en una societat malalta?
Hem creat un monstre?
Immoral i incoherent?
Menys valorina, menys discursos de pa sucat amb oli amb valorina barata que ni el mateix que la predica se la creu ni practica.
Amb valors i coherència, no passaríem tanta vergonya.
Guanyarem!
Benvingut a la Catosfera, sarrianenc. I gràcies pel comentari que has deixat a UCRONIES: els nostres apunts (el teu i el meu) estan en sintonia.
ResponEliminaLa vergonya s'ha evaporat; ho veus tan clar com jo. I això, en una societat condreta, potser fóra més bo que dolent (desempallegar-se de la vergonya és un alliberament). Però no és el cas.
En el cas de Catalunya, la desaparició de la vergonya és un símptoma de descomposició ètica, o de desfibració moral si vols. Jo parlo d'hipermodernitat, però això ve d'abans, de la postmodernitat -sona tan antiga, la parauleta. Els anys vuitanta del segle passat van veure l'eclosió dels pocavergonyes. Els vius, els pillets, els aprofitats, van donar pas als polls reverdits, als indecents carregats de bitllets, als bufanúvols forts d'armilla. I tot quisqui s'hi va emmirallar: ells triomfaven, ells eren el referent. Adéu, vergonya.
Ara s'ha vist que tota aquesta raça de tifes eren uns cabrons monumentals (quan li ha vist al cul, diu que és femella). Han caigut de l'escambell. Però la vergonya encara no ha tornat. Potser és que estem en estat de xoc i la perplexitat fa que tot sigui confús. Ja veurem cap a on tomben les aigües.
Salutacions! Joan Calsapeu
Agraït pel teu comentari.
EliminaSalutacions.
Sarrianenc