Cop de timó

Compatriotes, 

Aquest migdia, el President de la Generalitat ha comparegut a la sala de premsa del Palau de la Generalitat per a explicar quin pla de govern té entre 2013 i 2016. 

El periodista de can Godó, Jordi Barbeta ho havia venut a bombo i plateret des de les pàgines del diari de comte com a cop de timó. 

L'expressió no podria ser més desafortunada ja que l'última vegada que hom va fer servir aquesta frase, Josep Tarradellas era President de la Generalitat -el qual la va utilitzar en un discurs el 1979, va repertir-la el 1980 i fins i tot el 1981-, un col·lectiu colpista -Almendros- des de les pàgines de l'extingit diari ultra El Alcázar feia servir la mateixa expressió per a impulsar un cop d'estat, que es va produir el 23 de febrer de 1981, quan un tinent coronel amb bigoti i pistola en mà entrava al Congreso de los Diputados per portar-la a la pràctica. Compte amb les expressions!

No dubtem que l'efecte enquesta de El periódico publicada en dues entregues i a la  qual fèiem referència en aquest blog en un article publicat diumenge passat.

Power point a banda, propostes i accions executives a banda, el tema central de les preguntes dels periodistes s'han centrat en la consulta/referèndum. Com no! Si és el tema central de la legislatura històrica que estem vivint! Tot gira al voltant de la consulta/referèndum i del futur de la Nació catalana. 

És el mandat democràtic que va quedar més que clar a partir dels resultats de les eleccions del 25 de novembre de 2012. Un mandat democràtic explícit. Sense discussió possible per molt que els unionistes, des del mariachi fins al Gupo Godó passant pels peperos i els ciudadanos,  s'entestin a dir que no és legal, que va en contra de la constitució espanyola de 1978 i de tota reglamentació espanyola haguda i per haver.

El tema per nosaltes ha quedat clar. El President, tot jugant a la puta i la ramoneta sobiranista ha deixat ben clar que o bé hi ha el referèndum dins la legalitat espanyola o bé es podrien convocar eleccions anticipades -o no- per tal que el poble digui què vol fer. 

Clar que les eleccions futures al Parlament de la Nació catalana ja no serien en clau -dret a decidir sí o no-, deixem-nos d'orgues, a les eleccions del 25 de novembre el que es decidia era el suport al dret a l'autodeterminació de Catalunya. 

Aquesta, seria una etapa superada i per tant, les eleccions tindrien, ara sí, un marcat caràcter plebiscitari. Independència sí, independència no. Ras i curt.

I unes eleccions, si un és demòcrata, no es poden anul·lar ni intervenir. Ara, no siguem puerils i tinguem clar que si es convoquen eleccions plebiscitàries, l'estat que ara ens ataca per terra, mar, aire i clavegueram, estaria en una posició d'atac total. No sabem si treient expedients i dossiers dia sí i dia també en els pamflets de torn. O passaríem a pitjors...

El tema rauria en la qualitat democràtica del regne veí i com ja tenim assumit, és ben baixa. Però sempre es pot caure més baix. El pou té fons però sempre es pot fer un forat a terra per situar-lo més avall.

Per això, suposem, el President Mas ha dit que després de la consulta/referèndum, caldria encetar un diàleg entre demòcrates per negociar. Negociar? Sí, el repartiment de béns i obligacions s'entén. Per què, el diàleg amb el govern espanyol, al que Mas ha dit que es donava per avisat per fer la consulta/referèndum, ja no dóna més de sí. 

Ha descartat la Declaració Unilateral d'Independència, però mai se sap. Vés a saber si ho ha dit per tranquilitzar les masses. Nosaltres pensem que està tot més que pactat entre Mas i Junqueras i Junqueras i Mas. Altra cosa és el tacticisme o l'estratègia. I la tàctica està clara i l'estratègia també. 

Mentrestant, un dels think tanks més influents de Brusel·les -i de la UE- proposa que la mateixa Unió facin de mitjanceres i un ex ambaixador de la Gran Bretanya a l'ONU -que ens deu haver-nos deixat tirats l'any 1714- proposava que la mateixa organització internacional podria fer-ne el paper, juntament amb la UE.

El marc espanyol és asfixiant. En som conscients, ells i nosaltres, nosaltres i ells. 

Millor que facin cas al politòleg Joan Barceló i s'apliqui la seva teoria dels jocs. 

Serem bons veïns. Cadascú a cada seva. 

Guanyarem!